‘Alma mater’ fa de l'actualitat la seva essència
13/02/2017 - BERLÍN 2017: El director belga Philippe Van Leeuw ofereix un apassionant drama a porta tancada en el seu segon llargmetratge
[...]. Aquest fascinant drama, ambientat totalment en un apartament de Damasc, fa de la més rabiosa actualitat la seva essència en crear una situació tan sorprenent per a l'espectador que no ha experimentat la guerra que és impossible no caure captivat per aquesta, tot i que de vegades a la narració li manca bona direcció, precisió o contenció i la versemblança dels personatges i les seves accions grinyola.
El pis en qüestió es troba ocupat per dues famílies. La que en té la propietat està dirigida per Yazan (Hiam Abbass, coneguda per papers que van des de Los limoneros fins a Exodus: Dioses y Reyes), el seu fill i les seves dues filles i el xicot d'una d'elles, als quals acompanya el cunyat de Yazan. El seu marit no hi és i ella no pot contactar amb ell. La família allotja els seus veïns: la jove parella formada per Samir i Halima (Diamand Bou Abboud) i el seu nadó. També hi és present la serventa, Delhani (Juliette Navis). Tots ells es refugien al pis perquè l'edifici està envoltat de franctiradors.
Al principi de la pel·lícula, Samir i Halima es preparen per intentar fugir del país durant la nit. Samir és el primer que ha de marxar, corrent per l'aparcament, però rep un tret, fet que només veu Delhani des del balcó. Yazan li diu que s’ho guardi per a si.
La situació és si més no tensa: els trets xiulen i de tant en tant se senten explosions sobtades, no hi ha aigua i homes amenaçadors –no s'especifica de quina facció dels diferents bàndols en conflicte representen– vénen a trucar a la porta i a amenaçar-los. En semblant atmosfera claustrofòbica i enervant, amb cada so i cada moviment s'estén el pànic. Yazan farà tot el que està al seu abast per preservar la unitat de les famílies i els seus ànims.
A mesura que els esdeveniments van amuntegant-se fins a aconseguir un clímax devastador, la pel·lícula dóna compte del que un és capaç de suportar en situacions extremes i fins on poden arribar l'amabilitat, l'amistat i el sacrifici pels que un estima, encara que no siguin més que uns veïns. No hi ha respostes senzilles a aquests interrogants però davant de semblant tessitura i davant els esdeveniments que se succeeixen, Van Leeuw dona molt que imaginar i preguntar-se.
Abbass resulta impressionant en el seu paper de dona dura que ha de lluitar per mantenir l'equilibri entre la raó i l'emoció, cosa que no sempre aconsegueix però per la qual no deixa de lluitar, i la barreja d'innocència i determinació d’Abboud és de vegades punyent, sobretot en l'escena més intensa del film.
L'experiència de Van Leuuw com a director de fotografia és pura gasolina per al concepte de la cinta i, juntament amb els esforços de l'encarregada d'aquest assumpte en el film Virginie Surdej, treu el millor partit a tan pocs elements per sumar frescor amb un nou títol en el subgènere del cinema de setge a la llar.
Vladan Petkovic – cineuropa.org
Descarrega't la fitxa (378.81 KB)