ARGENTINA, 1985

Qüestió de drets humans

Recreació dramàtica de l'anomenat a l’Argentina “Judici a les Juntes”, pel qual van ser acusats el 1985 després d'un decret presidencial de Raúl Alfonsín, davant d'un tribunal civil i per violació dels drets humans, nou militars que van formar part de diferents juntes que van governar el país després del cop d'estat del 1976: Jorge Rafael Videla, Orlando Ramón Agosti, Emilio Eduardo Massera, Roberto Eduardo Viola, Omar Graffigna, Armando Lambruschini, Leopoldo Fortunato Galtieri, Basilio Lami Dozo i Jorge Anaya. Li toca portar l'acusació del cas a Julio Strassera, a qui assignen un jove fiscal adjunt amb família militar, Luis Moreno, amb qui forma un equip de joves llicenciats en dret amb ganes de treballar en temps rècord, per aconseguir testimonis i proves contra els encausats. No faltaran en aquest període en què escolten relats esfereïdors les pressions i les amenaces en l'entorn familiar, que dificulten la seva difícil tasca en un moment delicat, en què no fa tant que l'Argentina ha recuperat la normalitat democràtica.

Impactant film de Santiago Mitre, habitual col·laborador de Pablo Trapero, encara que amb carrera pròpia, que examina la història recent de l'Argentina, amb el suport en la producció d’Amazon. Amb factures força clàssiques, el director i coguionista aconsegueix esquivar alguns dels riscos que presenta el material que té entre mans: sobretot el revengisme polític massa obvi, que podria haver convertit la pel·lícula en un pamflet, o deixar-se encotillar pels estereotips del drama judicial, que són molts, és diferent manejar elements reconeixibles –rivalitat advocats-acusació, treball esgotador, impacte en la família, amenaces, etcètera–, que caure en clixés gastats. I això que el metratge és una mica desmesurat, gairebé dues hores i mitja. Part de l'èxit és subratllar que el que es jutja és una violació flagrant de drets humans, més enllà de la qüestió política, el recurs covard a la tortura i a l'assassinat des de l'estat.

Mitre i el seu coguionista Mariano Llinás demostren talent en la concepció d'algunes escenes, serveixin de mostra la xerrada que Julio Strassera manté amb la seva dona, en què pugen i baixen el volum dels altaveus on sona una peça de música clàssica, la selecció dels components de l'equip del fiscal, o la topada de Strassera amb Luis Moreno a propòsit de la independència judicial, en què aquest suggereix que alguns –el seu propi superior– s'haurien limitat a exercir el seu ofici de manera funcionarial durant la dictadura, quan tocava significar-se. Fins i tot els moments en què el dramatisme ve gairebé sol –el testimoni de la dona embarassada segrestada que dona a llum en el cotxe patrulla, l'al·legat final de Strassera...– aconsegueixen allunyar-se del convencionalisme.

Argentina, 1985 és d'aquelles pel·lícules en què tot el repartiment brilla al complet, i on hi ha hagut un esforç per evitar que cap personatge quedés reduït a una caricatura de si mateix. Però és de justícia destacar l'excel·lent treball de Ricardo Darín donant vida a Strassera, la seva composició resulta molt continguda i creïble, és plena de matisos.

José María Aresté – decine21.com