Bhonsle

El xoc entre fanàtics locals maharis i biharis migrants a Bombai és l’incendiari rerefons d'una història d’un policia jubilat protagonitzada per Manoj Bajpayee

Bhonsle és el nom d’un heroi silenciós, un policia indi interpretat per Manoj Bajpayee, que a la primera escena de la pel·lícula és forçat a jubilar-se i demana, amb dignitat llastimosa, una ampliació del servei durant les dues hores següents. Malgrat que sembla un llarg melodrama social, el tercer llargmetratge, delicadament dirigit, del director Devashish Makhija (Oonga, Ajji) en el qual descriu acuradament un home que ha perdut el sentit de la seva vida i que hauria hagut de rebre un reconeixement, sobrepassa molt (per no dir del tot) l’aspecte sentimental. El tarannà inquietant de la pel·lícula que es mou en els límits de la violència deixa entreveure que tindrà més recorregut pel territori dels festivals de cinema després del seu èxit a Busan i l’estrena índia a Bombai a la secció d’història de l’Índia.

Tot i que la pel·lícula va generant tensió durant el seu recorregut, la primera mitja hora és extremadament lenta. Aquesta part correspon a la presentació de Ganpat Bhonsle (Bajpayee), un personatge molt reservat que acaba de retirar-se del cos policial. Empaquetant amb cura el seu uniforme i posant-se roba civil i una gorra blanca, es retira a les seves empobrides habitacions, on es queda abstret, com un misantrop despistat, de manera que desconcerta els veïns que es riuen d’ell. Si bé gran part d’aquesta primera part inicial és bastant pesada, cal destacar-ne un aspecte: la seqüència misteriosa d’un somni en què en Bhonsle recorre les seves rutines quotidianes habituals a mesura que la cara, el cos, els cabells i els bigotis gruixuts es van envellint i es van tornant de color gris. Atesa la seva desesperançada situació de jubilat, sembla més un mort que qualsevol altra cosa.

La història transcorre específicament a l’anomenat Churchill Chawl, un ampli edifici residencial de classe obrera construït al voltant d’un gran pati que és un món en si mateix. Una característica d’aquest edifici és que està habitat per una barreja de marathis originaris de la regió de Bombai i biharis que han emigrat des del nord-est de l’Índia a la recerca de feina.

Un cert partit polític està fomentant l’orgull ètnic entre els marathis com a estratagema per aconseguir vots i les emissores de televisió locals els segueixen el joc i acusen els biharis de tot, des de robar feines fins a l’escassetat d’aigua. A l’edifici, l’exaltat Vilas (Santosh Juvekar) ha fet diverses accions per provocar l’odi i la violència contra els seus veïns biharis, sovint utilitzant els punys. En resposta a ell, un altre personatge tenebrós reuneix un grup de joves biharis per llençar pintura negra a la biblioteca local, un bastió marathi. La confrontació continua amb aquesta lògica perversa, mentre que en Bhonsle, un marathi que encara té una certa autoritat a causa de la seva feina anterior, resta en silenci i es nega a prendre partit.

En plena tensió creixent, rep la visita dels seus nous veïns de la porta del costat, la Sita (Ipshita Chakraborty Singh) i el seu germà petit Lalu (Virat Vaibhav). Com a infermera d’un hospital, la Sita, delicadament i generosament ajuda en Bhonsle a superar un problema de salut, i ell, alhora, ajuda en Lalu a sortir d’una situació complicada. La seva relació és de protecció i respecte mutu i no hi ha cap toc romàntic.

Totes les pel·lícules de Makhija projecten amb indignació el patiment de la gent corrent, mentre l’estat mira cap a un altre costat. Igual que l’àvia d’Ajji, al final de la història, en Bhonsle es comporta com un vigilant privat per tal d’obtenir la justícia que, òbviament, creu que se li denegarà a una dona maltractada. Això comporta un final inquietant que sembla acceptar fer justícia pel seu compte, alhora que ignora altres vies d’ajuda per a les víctimes de la violència.

Bajpayee, que inclou en la seva àmplia carrera actuacions molt destacades en pel·lícules com Aligarh i Gangs of Wasseypur, es transforma en el paper d’un oficial de la llei d’edat avançada. Rebutjat i colpejat a l'inici de la pel·lícula, el seu ermità jubilat emergeix com un heroi de poques paraules que s'oposa a l'odi racista que l’envolta amb un fred menyspreu. Les actuacions secundàries també són molt convincents, particularment la de Juvekar en el paper del gos embogit Vilas.

La fotografia excepcionalment sensible de Jigmet Wangchuk torna a impressionar una vegada més, i completa els detalls ombrívols del món d’en Bhonsle, que queda admirablement reflectit en el disseny de la producció de Shamim Khan i Sikandar Ahmad.

La trista cançó de Mangesh Dhakde reforça la idea que no hi ha escapatòria a un destí implacable. La part més fluixa de la pel·lícula és el ritme lent que, aparentment, en un intent d’imitar l'inactiu estil de vida d’en Bhonsle, se sent com un vell rellotge que es va aturant. (Hi ha una escena de dos personatges que estan molt avorrits).

Deborah Young - hollywoodreporter.com