VENÈCIA 2019: El director xilè espanyol Théo Court dirigeix un excel·lent neowestern, ambientat a la Terra del Foc, sobre la corrupció de l'art al servei del genocidi indígena
La competició Orizzonti de la 76a edició del Festival de Venècia va acollir l'estrena mundial de Blanco en blanco, el segon llargmetratge del cineasta de família xilena nascut a Eivissa Théo Court. Alfredo Castro -l’actor xilè que va coprotagonitzar el Lleó d'Or de Venècia de Lorenzo Vigas Desde allá- és l'estrella d'aquest prodigiós neowestern ambientat a principis del segle XX a la Terra del Foc. Castro dona vida a Pedro, un fotògraf veterà els serveis del qual han estat requerits per un latifundista anomenat Mister Porter. Gairebé sense conèixer l'home que l'ha contractat, el retratista i el seu daguerreotip viatgen a l'Antàrtida xilena per fotografiar la futura dona del terratinent la vigília del seu casament. Tanmateix, el que semblava una feina usual i irrellevant adquireix una altra dimensió quan el protagonista descobreix que l'esposa de Mr Porter és una nena.
Des de la primera trobada entre la petita Sara (Esther Vega) i Pedro -és a dir, el moment de fer la fotografia de la Sara amb el seu vestit nupcial-, l'artista és incapaç de dissimular els seus desitjos d'immortalitzar l'aura immaculada de la nena. El guió coescrit a quatre mans pel curtmetratgista canari Samuel M. Delgado (també muntador de La ciudad oculta de Víctor Moreno) i el mateix Court detalla la transformació d'aquest desig inofensiu en una perillosa obsessió.
Els dies passen i Mr Porter no apareix. Ningú pot pagar-li les fotografies que ja ha fet, i, no obstant això, el fotògraf només pensa en nous angles, escenaris o vestidures que ressaltin el cos i el rostre de la seva musa angelical. Blanco en blanco posa en escena el tòpic de l'artista encegat pels seus intents d'aconseguir la bellesa a través del seu objecte artístic; en aquest cas, mitjançant la creació d'una fotografia perfecta. Així mateix, el vincle universal entre l'artista i la seva forma de relacionar-se amb l'art que engendra és massa complexa per a alguns. A Blanco en blanco, l'estrany comportament del fotògraf amb la futura esposa del patró serà malinterpretat per la guardiana de la nena (Lola Rubio), l'amic alemany de Mr Porter (Lars Rudolph) i altres vilatans que n’informaran el latifundista, desitjant que la gosadia del foraster sigui severament castigada.
Atrapat en els confins del món, i sense nous clients rics que puguin contractar-lo, Pedro ha de pactar amb el Diable per reunir diners i salpar en el pròxim vaixell com més aviat millor. El seu art pur i noble ara estarà en mans dels que fan i pregonen la Maldat: els autors del genocida dels Selkman. En aquest últim terç de la pel·lícula -que entaula un diàleg involuntari amb l'obra mestra de Lucrecia Martel Zama-, assistim al procés de perversió de l'art en mans de l'ésser humà. El fotògraf segueix component els seus enquadraments amb la mateixa precisió; tan sols ha canviat l'objecte retratat. Pedro deixarà de plasmar la bellesa dels cossos per documentar la matança dels indígenes pel bé de la pàtria xilena. A la vora de la bogeria, Pedro es converteix en una mena de Don Diego de Zama els desitjos del qual de tornar a casa són eternament posposats per la causa del genocidi.
Carlota Moseguí – cineuropa.org
Descarrega't la fitxa (156.14 KB)