CARAJITA

Un “Parásitos” llatí

Un joc cruel de culpes i responsabilitats

A la recta final del festival [Festival de Sant Sebastià 2021], a tan sols un dia del descobriment del palmarès, el certamen continua donant sorpreses i presentant exquisits plats d'un menú impressionant. Com el que han seleccionat per a la secció New Directors, en què l'elecció de les guardonades resultarà un veritable maldecap per al jurat (no seria estrany una o, fins i tot, dues mencions especials).

Carajita comença fort, es desenvolupa a la velocitat d'una reguera de pólvora i acaba amb una tremenda explosió final. Tallant l'alè de l'espectador amb la seva escena d'obertura (literalment), la cineasta argentina Silvina Schnicer i el català Ulises Porra pugen encara més el llistó del seu mestratge brillant.

Després de La bicha i el seu primer llarg, Tigre (que va participar en aquesta mateixa secció el 2017), han afilat les seves plomes, el guió és encara més tallant, i la direcció, més mil·limetrada, i orquestrada amb seqüències oníriques. El resultat és un moment impressionant del millor cinema d'autor.

Si a la seva pel·lícula anterior els retorns eren difícils i la reconciliació d'una mare amb el seu fill resultava complicada, a Carajita la divisió social s'imposa com una barrera infranquejable i definitiva. La Yarisa s'ha ocupat de la Sara des de petita. La relació entre totes dues és tan sòlida com la d'una mare i una filla. La Yarisa, als ulls de la Sara, és la referència permanent, la còmplice permanent i el recurs de primera i última instància. Un altre retorn marcarà el punt de no retorn que ens espera a Carajita, i amb aquell, la trobada entre la filla biològica de la Yarisa i la seva altra filla no biològica, la petita de la família en què serveix com a criada.

Moltes filmografies, i en especial, la sud-coreana (la magnífica Parásitos, sense anar més lluny) i la brasilera han abordat, recentment, el classisme i la divisió social. Un tema que havia desaparegut durant temps de les pantalles i en el qual Carajita afegeix una esgarrifosa visió llatina. La versió més crua de la realitat i la culpabilitat.

Un accident central en la història marcarà la resta dels destins dels protagonistes. Davant seu, la passivitat dels uns s'enfronta a la còlera dels altres, el temor a la resignació, i un planter de lúcids actors (malgrat la joventut d'alguns) desenvolupa tota una apassionant gamma de registres. Del bucòlic retrat familiar es passa a un accelerat drama social, amb tocs de cinema negre. L'espectador distribueix responsabilitats en un joc cruel d'interessos personals i possibles futurs frustrats. Una veritable joia.

Carlos Loureda – fotogramas.es