EL NACIMIENTO DE UNA NACIÓN

‘El nacimiento de una nación’ aconsegueix significatius èxits a través de l'ús que fa del fora de camp i l'el·lipsi

El 1915, el director nord-americà David Wark Griffith va estrenar El nacimiento de una nación, cinta tremendament racista i innovadora. La pel·lícula de Griffith va suposar un importantíssim punt d'inflexió en la història del cinema gràcies a les seves invencions tècniques. A partir d'aquí, el cinema ja no es basaria en la simple filmació d'escenes teatrals. L'ús de primers plans, els moviments de càmera, els canvis d'eix i molts més elements nous van fer que el cinema adoptés a partir d'aquí un model que amb prou feines ha variat fins ara.

El nacimiento de una nación de Nate Parker sembla haver adoptat més detalls del film de Griffith que la simple còpia íntegra del títol. Encara que argumentalment i temàticament estan als antípodes, l'estil amb què Parker descriu els herois i dolents d'aquesta història real recorda massa la pedra angular del cinema que va inventar Griffitth. Els malvats esclavistes es presenten a l'inici del film i automàticament deixen segellada la seva futura batalla èpica contra les ànsies de llibertat dels esclaus. La resta del metratge continua una lineal narració en la qual l'heroi és un profeta que, com Moisès o William Wallace, guia el seu poble cap a l'alliberament a cop de destral i homilia. Els tons grisos que semblen acompanyar la maldat de l'amo de Nat Turner són enganyosos, ja que no fan més que subratllar la sistemàtica confrontació final entre un aprenent rebel i el seu mestre.

No obstant això, Nate Parker aconsegueix significatius èxits a través de l'ús que fa del fora de camp i l'el·lipsi. Amb el fora de camp, deixa la violència explícita contra els esclaus a la imaginació de l'espectador (tot i aquest trencament de dents contra un d'ells). Aquest recurs l'allunya de la seva antecessora directa, Doce años de esclavitud (2013, de Steve McQueen), i aconsegueix més dosis de tensió en no mostrar-la de manera explícita. Amb l'ús que fa de l'el·lipsi, el director aconsegueix èpica en major grau, ja sigui per iniciar una revolta (la violació de la dona de l'heroi) o per enviar un missatge final d'esperança (el nen esclau es converteix en soldat de La Unión durant una batalla de la Guerra de Secessió).

Amb més ombres que llums (i no només referides a la polèmica biografia del director Nat Parker), El nacimiento de una nación no aconsegueix destacar en un any replet de cinema racial reivindicatiu.

Carlos Rodríguez Martínez de Carneros – elcineenlasombra.com