[...] Nuri Bilge Ceylan torna a aproximar-se, amb The Wild Pear Tree, a aquesta societat consumida per l'herència d'una història tan gloriosa com miserable, els habitants de la qual semblen amagar-se per por de ressuscitar la mala sort que els correspon per atavisme, mentre es debaten entre l’orgull i la frustració.
El film ens presentarà, sense gaire demora, el seu particular heroi tràgic: Sinan, un jove reservat i una mica provocador que acaba de tornar a la seva ciutat, victoriós, després d'haver superat amb èxit els estudis per ser professor de primària. No obstant això, no hi haurà grans festes de benvinguda a l'arribada, ni banquets, ni lloances; tot el que trobarà el protagonista seran els deutes acumulats d'un pare fracassat i ludòpata que ha conduït la família a la pràctica mendacitat. Ceylan tracta d'evidenciar la forta influència en la descendència, mostrant com el protagonista segueix els passos del seu pare per intentar convertir-se en professor; però, el jove ambiciona un futur més prometedor com a escriptor de renom, i ja busca finançament per a un llibre que ha escrit i que, com la pel·lícula, es diu The Wild Pear Tree. L'escriptor amateur es nega a deixar que la seva novel·la quedi contaminada pels clàssics clixés publicitaris de la seva ciutat, i això li retreuen l'alcalde i els possibles inversors que, veient les derives poc comercials del projecte, es van tirant enrere en l'ajuda econòmica que Sinan necessita per llançar la seva primera edició. El llibre, i la pel·lícula, prenen el seu nom d'un arbre situat en una modesta casa rural que la família té als afores de la ciutat, un refugi per a Idris, un entranyable somiador, una mica imprudent, que es passa les hores tractant de trobar aigua en un antic pou del que sembla impossible extreure’n ni una sola gota. En la seva persistència trobem la metàfora de la seva manera de mirar el món, amb cec optimisme i a l'espera que un cop de sort li canviï la vida per complet. Aquests dos personatges no deixaran de xocar l'un amb l'altre a causa de les seves antagòniques personalitats.
Ceylan deixa clares les seves intencions, així com el rigor del seu estil que, en tot moment, desprèn un aire formalista molt d'acord amb el plantejament visual de la cinta. Els seus personatges són éssers apàtics i patidors que no aconsegueixen avivar prou la flama d'una esperança que els permeti sortir de la seva agònica existència. Amb aquesta pel·lícula, el director s'endinsa en un dels projectes més exigents de la seva filmografia; el seu llarg metratge, més de tres hores de durada, queda a més agreujat per l'elecció d'un ritme narratiu extremadament pausat, on l'acció queda fonamentada en la concatenació d'una sèrie d'extensos diàlegs que confronten el protagonista amb diversos representants de la cultura turca contemporània. La seva estructura presenta un elaborat acoblament de peces narratives i dialògiques d'intensitat progressiva que abordaran temes tan controvertits com la filosofia, la religió, l'ètica del pensament present i la resignació. El realitzador no té por de comprometre el seu missatge a costa d'una intricada xarxa de converses tan elementals com fútils, ja que és conscient que l'acceptació del seu cinema arribarà amb la reposada assimilació d’aquest. La lectura entre línies serà doncs un exercici tan ardu com necessari si volem arribar a la comprensió i el sentit de la seva mateixa enunciació, el conflicte entre l'humà i el diví vist des de l’arrogant mirada d'algú que en alguns moments semblarà un ésser humil i molt conseqüent amb la seva posició minúscula respecte al món, i en d’altres pecarà d'un deliri de grandesa tan gran com la mateixa llegenda que pretén vendre als seus presumptes futurs lectors.
Alberto Sáez Villarino (Canes 2018)© - elantepenultimomohicano.com
Descarrega't la fitxa (137.83 KB)