ENTRE DOS AMANECERES

Coses de família

Entre dos amaneceres és el debut a la direcció de llargmetratges del director turc Selman Nacar. Llicenciat en direcció per la Universitat de Columbia a Nova York i fundador de la seva pròpia productora, Kuyu Film, Selman Nacar va guanyar amb aquest projecte el WIP Europa 2020 al Zinemaldia de 2020. Un premi per a projectes que encara estan en procés de realització, Work In Progress, i que els atorga ajuts a la postproducció i la distribució a Espanya de la mà de BTeam. És a dir, és un projecte que ja tenia bones referències abans fins i tot de ser acabat.

Ara que hem pogut veure’n el resultat a la secció New Directors del Festival de Sant Sebastià, no ens sorprèn. Entre dos amaneceres és una pel·lícula molt sòlida i poderosa, sense els titubejos i passos en fals que solen acompanyar moltes pel·lícules d'aquesta secció. Seguint en Kadir (Mücahit Kocak), un jove que treballa a la fàbrica que regenten el seu pare i el seu germà gran, al llarg de poc més que un convuls dia -entre dues albes- després de l'accident laboral d'un dels treballadors, Selman Nacar desenvolupa un drama familiar carregat de missatge social carregat de contundència i cruesa.

Amb un estil que recorda el millor cinema romanès, seguint molt de prop els personatges amb la càmera, recolzant-se en discussions que reflecteixen bé no només el caràcter dels personatges sinó també el món en què viuen (vivim) i, a poc a poc, desvelant una rere l'altra les diferents capes de corrupció i podridura que envolten la societat. També els costums socials i les obligacions familiars, que tant en l'àmbit empresarial com en el social impedeixen al protagonista portar la vida que ell voldria. Poques pegues se li poden posar a aquesta pel·lícula, notable en l'apartat de direcció -mostrant un saber fer tant en composició de plans com en moviment de càmera-, interpretació -tot el repartiment és molt solvent- i amb un guió molt ben estructurat que dosifica la informació d'una manera intel·ligent per mantenir l'interès tot i que, a hores d'ara, imaginem el que  acabarà succeint. Si de cas, potser, una sensació de déjà-vu tant en la història com en la seva manera d'explicar-la.

Selman Nacar es converteix amb aquesta pel·lícula en un director a seguir i tenir en compte per comprovar si acaba trobant la seva pròpia veu. De maneres, en té.

 Ricardo Fernández – elcontraplano.com