ENTRE PERRO Y LOBO

26.02.2020 - BERLINALE 2020: Irene Gutiérrez es submergeix en la jungla cubana en aquest docuficció, acompanyant tres excombatents, en un viatge cap al més profund de les ideologies i les psicologies

Irene Gutiérrez va debutar en el llargmetratge amb el documental Hotel Nueva Isla, ubicat en un antic establiment turístic i centrant la seva mirada en un ancià que vivia allà dins, com un nàufrag d'un temps passat, buscant els seus llegendaris tresors ocults. Amb el seu nou film, Entre perro y lobo, la cineasta espanyola ha sortit a l'inabastable espai natural cubà i ha convertit l'espectador en el quart membre d'un petit grup militar format per tres veterans de la guerra d'Angola. L'aposta -física, psicològica i ideològica- que camina per les senderes de la ficció i el documental sense desbrossar cap d'aquestes, es presenta a la 70ª Berlinale dins de la secció Fòrum.

Es tracta doncs d'una immersió no només en una jungla amb tots els seus elements recognoscibles per films com Predator, Platoon o Monos, encara que sense l'efectisme i el sentit de l'espectacle de totes elles. Aquí Gutiérrez no persegueix la sorpresa, sinó que s'enganxa íntimament a la pell dels seus estimats soldats, d'una manera naturalista i poc emfàtica, deixant que flueixin els seus diàlegs i accions d'una manera autèntica, propera i realista. I tampoc sucumbeix a la fàcil sorpresa fotogènica de la Naturalesa: aquesta s'imposa per si sola i condiciona els fets sense subratllats. Si calgués buscar-li un vincle més proper, aquest podria ser Para la guerra, de Francisco Marise, pel·lícula també filmada a Cuba i amb un exmilitar de protagonista.

El que aconsegueix amb el seu segon llargmetratge aquesta cineasta formada a l'escola de San Antonio de los Baños és que entenguem una manera d'estar al món, valenta, constant, íntegra i absolutament fidel a una ideologia. Un d'aquests guerrillers que segueixen entrenant per a l'enfrontament bèl·lic entre arbres i en rius es defineix com "imprescindible" per al seu país i la revolució. Doncs encara que no hi falten els dubtes, els clarobscurs i les disputes en el grup, per sobre de tot s'acaba retratant una forma de viure que -com la mateixa directora va assenyalar en l'entrevista que va mantenir amb Cineuropa- ja no existeix: poques persones són capaces de defensar els seus principis d'una manera tan tenaç, inamovible i sincera, fidels a una religió en la qual sempre militaran. Com els defineix Gutiérrez, qüestionada sobre el sentit del títol del film: "Ells són a la meitat, entre el pagès i el soldat, per sobre de la salvació o de la perdició".

Alfonso Rivera – cineuropa.org