Ghost Hunting

‘Ghost hunting’: les ferides que no tanquen

12/06/2017 - El palestí Raed Andoni se serveix de la seva pròpia experiència personal en aquest documental, testimoni polític de primer nivell sobre l'interminable conflicte palestinoisraelià

Les raons per amar el cinema són infinites. La seva capacitat per convertir les experiències més obscures i traumàtiques en obres d'art inspiradores i edificants és només una d'elles. Això és el que passa amb Ghost hunting, un híbrid entre el documental, la ficció i l'experimentació projectat al Festival Internacional de Cinema de Transilvània després d’haver estat premiat com a millor documental a l'anterior Berlinale, amb el qual el seu director, el palestí Raed Andoni, intenta exorcitzar els dimonis que el persegueixen després del seu confinament en un centre de presoners a Israel.

La proposta del cineasta consisteix a recrear amb actors professionals les seves vivències durant els mesos d'aïllament, en els quals va ser sotmès a tot tipus de tortures. Com a espectadors som testimonis dels treballs per recrear la presó en el que sembla un garatge o una nau industrial. També assistim al procés de càsting, que compta amb una particularitat transcendental per al desenvolupament del film: els homes disposats a embarcar-se en aquesta arriscada aventura han d'haver experimentat en la seva pròpia pell la realitat d'un centre de detenció israelià.

Quan tot es posa en marxa, presenciem tortures recreades amb tal cruesa que resulta impossible discernir fins a quin punt aquests homes estan interpretant un paper. El que veiem fa tant de mal, colpeja d’una manera tan precisa, que qualsevol diria que assistim a un procés de trànsit: els fantasmes del passat es fan corporis i els que al seu dia van ser víctimes de la brutalitat més injustificada, lluiten amb totes les seves forces per restaurar la dignitat que els va ser arrabassada.

Veure Ghost hunting obliga l’espectador a enfrontar-se de forma directa i sense filtres a una realitat terrible i cruel, on la paraula humanitat perd tot el seu significat. Els homes es converteixen en bèsties l’única raó de ser dels quals és la supervivència. La simulació de l'horror és tan palpable que, per moments, dubtem d’on està la línia entre la ficció i la realitat. ¿És que l'estat psicològic de les víctimes de les tortures anys després de haver-les patit no és tan terrible com el fet que aquestes hagin existit? ¿No són els records que els turmenten una mena de fantasia perversa que envaeix de manera inevitable la realitat d'aquestes persones? Les preguntes que la cinta planteja en la psique de l'espectador són complexes, igual que ho és l'entramat emocional que Andoni construeix (o reconstrueix) en aquest fantàstic treball.

Enmig de tot aquest sense sentit, s'intercalen belles peces d'animació que doten d'un lirisme tenebrós una pel·lícula que aconsegueix incrustar-se en els nostres cervells, es queda dins i no para de donar voltes al nostre pensament durant molt de temps.

Cristóbal Soage – cineuropa.org