HAMADA

2018.11.21 - A través d'una magnífica banda sonora i grans dosis d'humor, el primer llargmetratge d'Eloy Domínguez Serén ens apropa al poble sahrauí, que viu exiliat al desert del Sàhara

En el seu primer llargmetratge documental, Hamada, Eloy Domínguez Serén ens transporta fins a l'àrid paisatge del Sàhara, on ens trobem un dels pobles més oblidats del món: els sahrauís. Aquests antics pescadors i pescadores van ser desplaçats fa més de 40 anys, després de l'annexió de l'antic Sàhara espanyol per part del Marroc. Tot i que les seves expectatives de futur semblen tan desoladores com els camps de refugiats on viuen, aquest relat iniciàtic sobre un grup d'amics (Sidahmed, Zaara i Taher) provoca més somriures que llàgrimes. Domínguez Serén demostra que l'humor pot ser una arma molt poderosa per conscienciar sobre problemàtiques relacionades amb els drets humans. [...]

Hamada comença amb una de les seves escenes més potents, destacant per un apartat visual molt aconseguit i un intens disseny de so. Un dels protagonistes parla sobre un somni que ha tingut, mostrant l'angoixa emocional d'un poble que viu a l'exili. Les grans dunes emfatitzen el buit del desert, on l'únic moviment perceptible és el de la sorra agitada pel vent. D'alguna manera això representa el propi estat mental dels protagonistes, les ambicions no troben una direcció clara enmig del buit. Els somnis s'arremolinen a l'interior dels personatges, com el vent que fa ondular la sorra fins que finalment es desencadena la tempesta.

La cinta presenta un agradable equilibri entre les històries personals i les escenes més polítiques, que serveixen per explicar als espectadors els conceptes bàsics sobre l'èxode sahrauí. També ens mostra que Sidahmed, Zaara i Taher han escoltat les mateixes històries un milió de vegades, aprofitant les manifestacions internacionals en favor dels drets sahrauís com una oportunitat per conèixer els seus companys europeus. Tots expressen constantment el desig de reinventar-se a si mateixos. Zaara intenta buscar una nova feina, valent-se de tot el seu enginy. "Soc una experta en mecànica," explica de manera prou convincent en un garatge local, tant que podríem arribar a creure-ho si no fos per les escenes en què comprovem que no té ni idea de com funciona un cotxe. Aquesta recerca d'autorealització i desenvolupament personal passa inevitablement per abandonar els campaments i provar sort en un altre lloc. Al final, Sidahmed decideix marxar a Espanya, i tan sols podem desitjar-li la millor de les sorts.

Amb una direcció de fotografia impressionant, una banda sonora encomanadissa i unes històries personals encantadores, Eloy Domínguez Serén ha aconseguit oferir un retrat únic d'una situació complexa que es troba pràcticament estancada.

Chris Frieswijk (cineuropa.org