HAPPY END

Quan ja no quedi res, quedarà Haneke

Quan tots desapareguem, quan s'arribi per fi a la perfecció suïcida d'un món en el qual, per exemple, s'admeti amb naturalitat que l'1% de la població tingui tant com tota la resta junta, quedarà el cinema d'un tal Michael Haneke. I no es tracta tant d'una premonició, ni d'un desig, com d'una dada, si voleu, arqueològica. De fet, Happy end, l'última de les pel·lícules de l'austríac presentada a Canes, posseeix el mateix valor que el d'un document de sobte trobat sobre una civilització ja perduda i completament extinta. La nostra, és clar. El mateix títol de la cinta dona una pista. Macabra.

La pel·lícula és bàsicament una sàtira sobre la fi, sobre una suposada i macabra conclusió feliç. Però no es tracta del desenllaç futur i imaginat per a un temps, aquest, que apunta maneres autodestructives. No. La idea és més aviat prendre distància, enfocar de manera correcta i aclarir qualsevol indici de dubte: des de fa temps som al llindar d'un precipici que no volem veure. L'esforç civilitzador no consisteix ja a confeccionar una societat més justa, cabal i igualitària, sinó a apropiar-se de mecanismes dissuasius de consol. Meres il·lusions. I d'aquesta manera, tant el consum narcotitzant com l'adulteració de la imatge convertida en simple mercaderia, passant per la banalització de la violència o l'estigmatització del diferent sigui dona, immigrant o estranger; tot això, diem, ens condemna. Tot això és a Happy end de la mateixa manera que a l'informe de Brodie que imaginés Borges que quedaven perfectament registrats els usos i costums d'un poble tan exòtic i estrany que es diria completament igual a nosaltres.

La pel·lícula comença amb una imatge gravada en un telèfon. Es tracta de la neteja d'una dona. Es renta les dents, fa gàrgares, escup, pixa... Mentre l'espectador 'espia' l'acció, els textos en forma de globus del mòbil anticipen cada un dels moviments. Es tracta de quelcom familiar i, no obstant això, difícilment identificable. Haneke insisteix una vegada i una altra en aquest mecanisme. La idea és descol·locar per trobar una claredat inèdita, per enfocar amb precisió. De nou, com a Caché, un misteri abstracte mobilitza el mecanisme d'un sentiment inidentificable molt a prop de la culpa. Una altra vegada, com a Funny games o El vídeo de Benny, la violència és retratada amb el tacte pueril d’allò intranscendent. De la mateixa manera que a La pianista, el cos de la dona és convertit en ferida; com a La cinta blanca, la infància és víctima; com a Código desconocido, la idea és dibuixar la mida dels murs que ens aïllen; com a El quinto continente o, sobretot, Amor, la mort, només la mort ...

Happy end és també, per tot això, el final d'un camí en la filmografia del seu director, el punt d'arribada. En una mena d'aquelarre pagà, la pel·lícula concita bona part dels temes, si no tots, que han perseguit el director i que, d'alguna manera, ens persegueixen a tots. El fet que els mestres de cerimònies siguin dos actors tan 'hanekians' com Isabelle Huppert i Jean-Louis Trintignant acaba sent element de prova suficient.

Per situar-nos, la pel·lícula s'atura en un instant d'una família degudament burgesa que, molt a prop de Calais, viu aliena a res que no sigui ella mateixa. Des de dalt, el patriarca contempla des de la talaia de la seva vellesa l'ensorrament general. Des de baix, la néta petita observa detingudament l'esdevenir rigorosament absurd de l'existència dels seus majors. I al mig, la filla despietada als comandaments del negoci familiar, el fill metge entregat a una doble vida, els servents marroquins, l'altre nét sense nord... En un moment donat, el patriarca en cadira de rodes parla amb uns immigrants pel carrer. La càmera es col·loca a la vorera contrària. La conversa es perd entre el soroll dels camions. L'espectador és forçat a omplir el buit d'una seqüència que en el seu mutisme s'acosta a la més freda desesperació. Només es pot parlar de mort.

El resultat és una pel·lícula vocacionalment gèlida i abstracta que passeja per la mirada com una cantata lúgubre i diabòlica de, en efecte, la fi. I tal com estan les coses, qualsevol fi només pot ser feliç. Quan ja no quedi res, quedarà Haneke.

Luis Martínez – El Mundo