HOTEL CAMBRIDGE

‘Era o hotel Cambridge’: "No, no, no ens mouran"
 

2016.09.26 - SANT SEBASTIÀ 2016: La cineasta brasilera Eliane Caffé signa una tragicomèdia d'ecos costumistes que funciona de reflex de la realitat actual del seu país

Dir que Era o hotel Cambridge és un reflex de la realitat actual brasilera, és només la punta de l'iceberg, perquè en aquesta tragicomèdia d'ecos costumistes, sembla com si la cineasta Eliane Caffé hagués introduït una càmera per un forat de la paret d'un brut edifici i mostrés amb absoluta cruesa, però també amb humor i tendresa, pinzellades de la vida diària dels seus protagonistes (un conjunt de treballadors en situació precària i un grup de refugiats nouvinguts al Brasil). [...]

Un inquilí qualsevol pren possessió d'un edifici perquè està buit i l'ocupa. Aquesta és bàsicament la premissa del llargmetratge. Com ella mateixa comentava en el col·loqui que va tenir lloc després de l'estrena al públic: "La meva pel·lícula no és ficció, això és el que viu el Brasil ara mateix". El missatge que pretén transmetre és que tot i les diferències culturals i les diferents condicions socials, les persones anhelen el mateix: "Viure en pau i optar a un habitatge".

Ja ho diu el refrany, no cal fiar-se de les aparences i Era o hotel Cambridge no és el simple retrat d'una classe econòmica en vies d'extinció (la dels treballadors precaris), ni un testimoni d'uns refugiats (rebuts més aviat per complaure les Nacions Unides que la societat brasilera). No, el film s'implica. I denúncia. I els protagonistes, amb una retòrica que no és la seva (acabaran adherint-se a l’FLM -Front de Lluita pel Dret a l'Habitatge- capitanejats per una magistral Carmen Silva) i una força que els és inherent, tracten de fer front als policies que en quinze dies desmantellaran les seves cases. "Tots units mai serem vençuts" bé podria ser el seu eslògan, i és precisament mostrant aquest retrat coral on la directora guanya per golejada; la psicologia dels personatges està ben treballada, no són plans, al contrari, aconsegueix reflectir les seves ànimes i contradiccions. En definitiva, són individus vulnerables. Mereix destacar l'escena en la qual el refugiat jordà els explica la seva teoria sobre les dones i l'alcohol...

Davant la veterania d'actors com Carmen Silva, el joc ric en matisos de José Dumont i el riure contagiós d'una refrescant Suely Franco, actors novells i anònims donen la rèplica en aquest fresc costumista contemporani de molt rabiosa actualitat. La posada en escena és força original. Pren com a punt de partida l'edifici que els protagonistes estan ocupant i a cada planta hi situa un capítol. Indignats, desallotjats, individus i col·lectius... i si la unió sí que fes la força? [...]

Aida Amasuno Martín - Cineuropa