26/09/2022 - La directora nicaragüenca Laura Baumeister signa un sentit i potent retrat del bell fent-se pas entre el lleig, amb un peu en la misèria i un altre en el realisme màgic
Com sostreure bellesa de la lletjor? Com capturar tendresa i esperança en la misèria més absoluta, i fins i tot, si arriba, en el moment més fosc de tots? Sobre aquestes qüestions sembla erigir-se La hija de todas las rabias, l'òpera prima de la directora nicaragüenca Laura Baumeister. De tots els llocs de més bellesa que ofereix Nicaragua, un país on pràcticament no s'ha fet cinema fins ara, la cineasta ha escollit l'abocador d’escombraries de La Chureca, el més gran del seu país, una zona evidentment poc atractiva on ha crescut una comunitat de persones al voltant de les deixalles de Managua. La meitat d'aquesta comunitat són menors de 18 anys.
En una d'aquestes nenes, la María (la vibrant Ara Alejandra Medal), és on la pel·lícula de Baumeister, projectada a la secció Discovery de Toronto i ara a la de New Directors del 70è Festival de Sant Sebastià, posa la mirada. En ella i en la seva relació amb la seva mare Lilibeth (una determinada Virginia Sevilla García), ja que és el seu vincle indestructible malgrat tot, el que mou la cinta de principi a fi. Totes dues viuen del que poden, i quan un dels seus plans per guanyar-se la vida, la venda dels cadells de la seva gossa, surt malament per culpa de la Maria, aquest vincle s'estira fins a gairebé trencar-se. La Lilibeth s'emporta la Maria a una fàbrica de reciclatge propera on un grup de nens treballa processant les escombraries de l'abocador, en contra de la nena, que no vol deixar la seva mare per res del món.
La força de la Lilibeth per transmetre a la Maria la necessitat de lluitar per sobreviure vertebra la pel·lícula. La Lilibeth ensenya a la Maria a comportar-se com un animal salvatge, com una pantera, jugant com dos felins a la sorra que envolta la seva barraca. Les escenes d'intimitat i complicitat entre totes dues destil·len gran sensibilitat i potència emocional, i és en el seu fregament amb el realisme màgic on la pel·lícula arriba a la seva màxima esplendor.
Aquest realisme màgic, de tradició tan llatinoamericana (i posant l’accent en propostes cinematogràfiques recents com ara Bestias del sur salvaje de Benh Zeitlin), impregna doncs la pel·lícula, que parteix d'un context de misèria, i viatja després per un de pèrdua i finalment desgràcia, aconseguint moments de veritable bellesa (a la qual contribueix la brillant i exuberant banda sonora de Para One, col·laborador habitual de Céline Sciamma). Es podran fer valoracions de la cinta amb un matís negatiu (una altra pel·lícula llatinoamericana sobre la misèria) però el talent de Baumeister darrere la càmera aconsegueix insuflar sentit, vida i originalitat a la proposta.
David González – cineuropa.org
Descarrega't la fitxa (271.02 KB)