LA VILLA

‘La Villa’: acceptant lamentacions passades

2017.09.03 - VENÈCIA 2017: En la seva nova pel·lícula, presentada a concurs a Venècia, Robert Guédiguian fa un cop d'ull al passat envoltat de la seva gent més fidel

Quan Maurice (Fred Ulysse) pateix un atac, els seus fills ja adults tornen per acompanyar-lo a casa de la família al costat del mar, prop de Marsella. En les seves visites al pare malalt, Armand (Gérard Meylan), Joseph (Jean-Pierre Darroussin) i Angèle (Ariane Ascaride, col·laborant una vegada més amb el seu marit) parlen de la seva infància i dels seus errors posteriors a la vida, renovant a poc a poc el vincle que compartien en el passat. Cadascú porta els seus llasts i aviat descobriran que un lloc oblidat pot tornar records que preferirien oblidar tant com ajudar-los a sortir per fi endavant.

"Després d'un bon sopar, un pot perdonar a qualsevol, fins i tot a les persones més properes": la dita popular potser explica per què es donen a la taula la majoria dels conflictes que apareixen en l'obra, indubtablement francesa, de Robert Guédiguian titulada La Villa, projectada a concurs pel Lleó d'Or al festival de cinema de Venècia. Com sol passar en el cas de reunions familiars de qualsevol tipus molt de temps postergades, les acusacions comencen a volar des dels entremesos, però fins i tot quan aborda la més tràgica de les circumstàncies, la pel·lícula no deixa de tenir cert optimisme: Guédiguian parla de laments passats però també mostra com acceptar-los.

Acompanyat pels seus actors habituals (i algunes noves cares, inclosa la d'Anaïs Demoustier, en la pell de la xicota, vergonyosament jove, d'un dels vells), el director no intenta amagar el fet que podria estar mirant-se a si mateix al mirall del passat, la qual cosa no vol dir que estiguem davant d'una sèrie de mirades desitjoses dirigides al mar. "M'avorreix la teva interminable depressió", apunta un personatge en cert moment, però Guédiguian no s’hi delecta. Potser es mostra especialment reflexiu aquí però això no li impedeix gaudir de vegades amb petites esquitxades d'humor desafectat. "El temps passa perquè ens les veiem amb ell", sembla voler-nos dir. I, per alguna estranya raó, el creiem.

La cinta va ser rodada en un lloc que, almenys segons Guédiguian, posseeix el sentiment d'aïllament típic d'un teatre, i això fa que l'assumpte es mantingui en l'esfera íntima, gràcies també a la participació de tota aquesta gent amb la qual ell mateix ha anat creixent. Ningú nega la increïble química que tots comparteixen; però, de vegades, La Villa pateix d'aglomeració: la inclusió d'un pescador / poeta o una aparició en l'últim minut d'uns nens refugiats abandonats i embotits semblen massa precipitades per acabar portant-nos enlloc. Un pot entendre per què Guédiguian va intentar ampliar el seu focus d'atenció, ja de per si una mica claustrofòbic, però la pel·lícula funciona millor quan se centra únicament en aquest petit grup de persones que fumen, es barallen, recorden els seus jocs d'infància o comparteixen els secrets més dolorosos. [...]

Marta Balaga – Cineuropa