La nena que es va pagar la seva pròpia ablació
La cineasta Reem Saleh torna al barri de la seva mare per relatar com s'organitzen perquè a ningú li falti de res en un cop d'ull únic a la intimitat de la societat egípcia
És inusual que una càmera gravi un relat tan nu i brutal de com es porta a terme l'ablació. En la intimitat de casa seva i amb total naturalitat la nena Dunia explica a la seva amiga que la van despertar molt d’hora, com li van obrir les cames i li van immobilitzar les quatre extremitats per després subjectar-li el clítoris amb una fulla d’afaitar i tallar-l’hi ràpidament. "Estava morta de por, no podien posar-me anestèsia". Va ser ella mateixa la que va exigir aquesta mutilació amb la connivència de la seva mare i a esquena del seu pare, que no ho acceptava.
La petita Dunia prossegueix enumerant els motius que l'han portat a la mutilació. Per a ella és un símbol de rebel·lia com podria ser fer-se un tatuatge. "Ara sóc una senyora, el meu pare i el meu germà ja no poden dir-me què he de fer. Ara em casaré amb un marit que serà tot un home que em donarà unes quantes pallisses al dia", explica la petita que curiosament té una forta personalitat que acapara l'atenció de tothom que l'escolta. Egipte és un dels països líders en ablació.
La seva història és una més de les que passen cada dia al barri egipci de Rod el Farag, un dels més humils del Caire. És el lloc on va néixer i va créixer la mare de la cineasta Reem Saleh, que després de la mort d'aquella va tornar als seus carrers per relatar la vida dels seus habitants amb un accés únic a la intimitat dels seus veïns. Ho explica a la pel·lícula What Comes Around. "Abans de començar a rodar, vaig passar llargues temporades allà durant un any. L'equip era molt reduït, no admeten estranys, de vegades era només jo amb la càmera", explica [...]. La cineasta ha invertit sis anys en aquest projecte.
El fil narratiu de la pel·lícula s'estructura al voltant de la cooperativa que gestiona l'esdevenir del districte. Els veïns aporten de forma voluntària una quantitat mensual que després divideixen segons les necessitats. Si una família té un casament, els diners per organitzar-lo surten de la guardiola, igual que si necessiten una moto per treballar o si una de les nenes vol l'ablació, com la Dunia. "Per a mi aquest va ser un dels moments més impactants. Jo vaig créixer al Líban, on no es practica i la meva mare va mentir als seus familiars a Egipte per aconseguir que no me la fessin en una visita. Si volem acabar amb aquesta pràctica calen més que campanyes de conscienciació com les que es fan ara perquè, o no els arriben, o les ignoren".
L'objectiu de la directora no era explicar històries de dones, però el desenvolupament del rodatge la va portar per aquest camí. "Al principi comptava amb més personatges masculins que femenins, ells volien demostrar davant les càmeres que eren els que manaven. Però aviat es van cansar i es va veure la realitat, que elles són el centre de tot". La contradicció és que a aquestes dones poderoses, que són l'eix de la vida comunitària i familiar, les peguen i les abandonen.
Dones com l’Um Ghareb, tot un pilar del barri, s'encarrega fins i tot de recaptar els diners de la cooperativa. Però el moment en què el seu marit cau malalt i ella ha de començar a treballar més hores fora de casa per poder mantenir la família, el seu marit Adel no suporta la manca d'atenció. "No demano gaire, només que em faci el sopar i tenir la roba neta i planxada, crec que és el mínim que es pot exigir", relata ell. El desenllaç d'aquest matrimoni és una de les conseqüències més tràgiques de la fèrria societat egípcia. "Hi ha moltes formes de violència, hi ha cops, és clar, però també el fet que l'home es divorciï i vagi a buscar una altra dona quan no fas el que vol o que es quedi els diners per a ell en lloc d’aportar-los a la família com sí que fan les dones d'aquest barri", detalla Saleh.
La directora acompanya també una de les famílies en el seu passeig pel cementiri mostrant respecte als seus avantpassats o la cura d'un dels membres de la comunitat greument malalt. La càmera es fica fins a l'epicentre d'una baralla entre la núvia i la sogra en ple casament. "Un dels detalls més bonics és quan la cooperativa es preocupa perquè tots els nens tinguin una cosa bonica per estrenar al final de Ramadà", comenta.
La cinta arriba al seu desenllaç amb la fi del recorregut d'aquests sis anys en què la directora va acompanyar els seus veïns. Tal com reflexiona l’Um Ghareb: "Som com una gran família, si tens algun problema sempre hi haurà algun veí per solucionar-lo, encara que això pugui sonar horrible per als desconeguts".
Patricia Peiró – elpais.com
