LOS NADIE

'Los Nadie': de com una pel·lícula colombiana va triomfar al Festival de Cinema de Venècia
 

Los nadie: los hijos de nadie, los dueños de nada... Que no hacen arte, sino artesanía. Que no practican cultura, sino folclor. Que no son seres humanos, sino recursos humanos. Que no tienen cara, sino brazos. Que no tienen nombre, sino número. Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local. Los nadie, que cuestan menos que la bala que los mata.

En el poema Los Nadie, de l'uruguaià Eduardo Galeano, s'inspira l'òpera prima del director colombià Juan Sebastián Mesa. [...]

Los nadie és una pel·lícula protagonitzada per actors naturals, que Mesa va trobar als carrers fent malabars i vivint de l'art de carrer i que interpreten, com si fossin seves, les històries de Camilo, Mechas, Manu, Ana i Pipa. Joves units pel somni de viatjar per Sud-amèrica, a la recerca d'experiències que els facin sentir-se novament vius.

El títol fa referència a aquests personatges tan quotidians que veiem diàriament al carrer, però que per a molts són invisibles, assegura el director, que va optar per una història en blanc i negre que recorda molt, en la seva temàtica i en seva estètica, la pel·lícula de Víctor Gaviria Rodrigo D No Futur. Los nadie mostra una Medellín més moderna, però amb greus problemes de fons.

“M'interessava explicar la paradoxa de personatges que volen viatjar i recórrer moltes fronteres, però s'enfronten a la frontera invisible del seu propi barri, plantejada per factors no polítics. Estem tan acostumats que la gent es mori, però la mort d'un somni o viure amb un somni frustrat és més trist que morir-se”, opina Mesa.

Ell, enmig d'un viatge real de quatre mesos, que va fer fa uns sis anys per Sud-amèrica amb uns amics, va voler explicar una història que parlés d'aquest sentiment de molts de voler anar-se'n del lloc on neixen.

“Quan vaig arribar a Medellín, després d'haver anat a cinc països, va ser un impacte gran tornar a establir les mateixes dinàmiques i rutines d'abans. Enmig del recorregut, vaig conèixer molts malabaristes que treballaven als semàfors i que portaven una vida nòmada. Vaig trucar a un amic malabarista, li vaig explicar el projecte i vaig començar la investigació”, explica el cineasta colombià. [...]

“Vam fer un càsting gran a Medellín i va arribar moltíssima gent dedicada a l'art de carrer. Estàvem buscant cares que representessin aquesta història que volíem explicar, no els més tesos o els més hàbils sinó els que poguessin transmetre sentiments”, assegura.

Com diu el guionista i director, aquesta no és una pel·lícula amb una estructura gaire rígida. Parla més de petits drames i la gent aconsegueix creure en els personatges, perquè no veu actors davant d'una càmera sinó l'emoció real d'aquests nois.

Les històries parteixen de coses que li van passar al director i als seus amics, explicades amb realisme per actors no professionals que viuen del circ, de fer malabars als semàfors, artistes dels grafits, i que adquireixen particulars trets de personalitat.

Amb el blanc i negre, afirma el director, “volia reflectir un sentiment de monotonia. M'interessava centrar-me en els actors, no en l'entorn ni en els paisatges”.

El punk és un altre protagonista del film. Molts dels malabaristes escolten aquest gènere perquè fa dècades que narra la història de moltes ciutats de Colòmbia, com Medellín.

[...]

Redacció d’El País