Aquest documental del realitzador israelià conté testimonis de militars que van estar apostats a Gaza i Cisjordània i que expliquen detalls de la brutalitat del sistema d'ocupació.
Presentat amb ironia i cert humor negre –cosa que acostuma a fer el realitzador israelià d'Once I Entered a Garden–, The First 54 Years té un subtítol incòmode, intrigant: «Un Manual Abreviado para la Ocupación Militar». D'arrencada, a mig camí entre el TED Talk i una presentació tipus classe universitària, ens trobem amb Mograbi parlant a càmera i presentant una anàlisi seva, a mode de suposat llibre, que ell comenta i resumeix. Així, el realitzador ens explicarà què és el que cal fer perquè una ocupació, com la que Israel té a Cisjordània i la Franja de Gaza, funcioni. I, a través de testimonis de diverses desenes de militars de diferents rangs que van estar apostats en aquests territoris al llarg de més de mig segle, provarà cadascun dels seus punts. I també els límits d'aquelles “instruccions”.
Qualsevol que conegui el cinema de Mograbi s'adonarà de la ironia que hi ha posada en tot allò. I si no, igualment advertirà quina és la lògica que sosté el film. Les seves cruels «recomanacions» de com manejar una ocupació militar s'han armat sobre la base d'observar el que ha fet l'exèrcit israelià des del 1967 per controlar, dominar i oprimir els habitants dels territoris ocupats conquerits militarment aquell any després de la Guerra dels Sis Dies. I els testimonis aniran detallant les diferents pràctiques –moltes tan cruels com naturalitzades– que es fan per manejar la població.
El «Manual» es dividirà en tres etapes cronològiques, segons les diferents facetes i tensions polítiques de cada època. Els canvis es van anar generant a partir de les diferents intifades i de les polítiques israelianes sobre com actuar en aquests territoris, les que es van modificant en funció dels acords internacionals que se signen, com els de Camp David i d’Oslo. Així es passarà d'una primera etapa més «controlada» a una segona més intensa i violenta fins a arribar a la que continua fins avui i que va començar amb els atemptats suïcides a finals dels anys 90.
Els testimonis són donats en forma d'entrevistes a l'organització d'exsoldats Breaking the Silence pels qui van estar apostats en aquests territoris. I molts ho fan gairebé a manera de descàrrec o fins i tot confessió. Amb naturalitat però també amb certa culpa, els exsoldats reconeixen pràctiques brutals que eren comunes i es feien gairebé sense pensar: tortures psicològiques i de les altres, abusos de poder constants, manipulació ideològica, maltractaments diversos i una sensació constant que tenien permès fer el que volguessin amb els locals. Això va augmentar –i es va tornar encara més cruent i brutal– quan els palestins van començar a tornar les agressions, primer amb pedrades i després de maneres més violentes també.
És un recorregut dolorós que arriba a una etapa, com l'actual, en què preval la sensació que «tot s'hi val». Avui ja és més difícil d’establir una lògica de l’ocupació i la cruesa dels fets té totes les característiques d’una guerra de cap a peus. A la seva manera, el que aconsegueix el film de Mograbi és, per una banda, establir la lògica perversa de l'ocupació i, en paral·lel, demostrar la seva inutilitat, provant com tota mena d'estratègia per a una ocupació acaba fracassant per la crueltat pròpia del sistema. De manera directa, sense voltes ni girs narratius curiosos, el realitzador israelià entrega una altra de les seves mirades feroçment crítiques a la lògica política del seu país.
Diego Lerer – micropsiacine.com
Descarrega't la fitxa (221.02 KB)