L’òpera prima que va enlluernar Sundance
Alex Camilleri debuta a la direcció amb aquest drama sobre la vida d'un pescador maltès.
Queden encara pescadors solitaris amb les seves barquetes humils com el que recreaven Spencer Tracy i John Sturges a El viejo y el mar (1958)? En un moment de Luzzu es parla d'una barca vella com a l’objecte idoni per decorar el centre d'una rotonda; com a vestigi i testimoni, doncs, del passat. Però el protagonista encara treballa en una barca petita, i ho té cru: al seu escàs rendiment (la llotja el menysprea, els restaurants als quals intenta vendre quatre peixos frescos l’ignoren, etc.), es sumen els seus problemes personals: la barca s'avaria i cal arreglar-la, el seu nadó necessita cures mèdiques cares... La solució passarà, no sense disgust, per abraçar els nous temps.
Aquesta barca que ha passat per diverses generacions de la mateixa família és, de fet, tan protagonista de Luzzu com el seu propietari. La pel·lícula de Camilleri, exòtic falcó maltès al zoo de les cartelleres, és així una elegia com la que Alexander Mackendrick va cantar a La bella Maggie (1954) a una atrotinada barcassa. En tot moment, un agradable aire neorealista bufa pels quatre costats a Luzzu.
Per als qui es commouen contemplant un món (vell, bell) que desapareix
El millor: el sòlid realisme que insufla Camilleri en les seves imatges.
El pitjor: la figura de la sogra és un subratllat innecessari.
Jordi Batlle Caminal – fotogramas.es
Descarrega't la fitxa (303.11 KB)