‘Neruda’: del crepuscle a l'alba d'un ídol a través d'una ficció burleta
2016.05.15 - CANES 2016: El xilè Pablo Larraín s'interna en l'exuberant univers de l'autor "comunista" Pablo Neruda, al qual reinventa creant-li una nèmesi "meitat idiota, meitat imbècil"
Després de l’austera i devastadora El Club, en què vèiem una comunitat de sacerdots pedòfils apartats per la jerarquia eclesiàstica, arriba el torn més aviat del Club Med en la filmografia del xilè Pablo Larraín, que va presentar a la Quinzena dels Realitzadors del 69è festival de Canes Neruda, un treball que comparteix exuberància amb l'excel·lent No i torna a tenir com a protagonista Gael García Bernal, que després d'haver estat a la Quinzena fa quatre anys arriba ara multiplicat per deu, tornat grotesc i bastant repugnant. Neruda, aquí, ens presenta la frívola comunitat d'intel·lectuals i artistes que pretenen ser comunistes (en realitat, són terratinents ociosos abocats en la despreocupació i l’estupre sobre plomes d'estruç acolorides) i que van constituir l'entorn de l'ídol Pablo Neruda i van portar al poder inconscientment, al principi de la Guerra Freda, el dictador Videla, que no va trigar a tornar-se contra ells tant com ells van acabar menyspreant-lo.
El ridícul d'aquests titelles que gesticulen al voltant del poeta rabassut (Luis Gnecco), que campa com el rei de mambo, apareix de manera ben rotunda ja en la primera escena, en la qual es reuneixen tots com si fossin una avantcambra ministerial en un immens urinari on l'escriptor s’exaspera en comentar els pròxims desenvolupaments de la seva acció política, és a dir, la seva entrada a l'oposició. Així, amb la catifa a l'espatlla, el rostre tancat i els llavis ferms (tal és la imatge, alhora que la seva veu acompanya sense parar la intriga al llarg de la pel·lícula, com en un lúgubre relat), el comissari Oscar Peluchonneau (García Bernal), enviat del règim, es llança en una caça despietada contra el gran autor.
L'únic personatge de l’entorn de Neruda que no les rep a mà oberta és la seva dona, la pintora Delia del Carril, de la qual s'arriba a suggerir en l'últim tram de la cinta que és la veritable artista que va fer a Pablo Neruda (el seu veritable nom seria un altre), que ell no hauria estat ningú sense ella. Tan aviat com aquest motiu d'interdependència creativa apareix, es torna preponderant i comprenem que el retrat detractor del poeta que traça aquesta "falsa pel·lícula biogràfica" (en paraules de Larraín) és el que s'inventa d'ell Peluchonneau, també fictici, alhora, com si un fos l'emanació de l'altre i viceversa. En aquest vertigen de la ficció, que sorgeix potser una mica tard en el metratge, emergeix el seu gran propòsit sobre la figura del poeta Pablo Neruda i del seu paper històric: el d'algú que és una representació, el vehicle d'una veu diferent de la seva, la del poble oprimit.
Bénédicte Prot – Cineuropa.org