Papicha

17/05/2019 - CANES 2019: 2019.05.17 - Amb el seu primer llargmetratge, Mounia Meddour mostra els moments més ombrívols de la guerra bruta a Alger des del punt de vista d'una jove àvida de llibertat

"Obeeix o ja ho veuràs". Als anys 90, la guerra bruta que enfronta el govern i l'islamisme afecta tota la societat algeriana. Mounia Meddour, basant-se en els seus propis records, ens mostra aquesta època ombrívola a través dels ulls d'una jove plena d'energia i esperança. El primer llargmetratge de la directora algeriana, Papicha, va ser presentat a la secció Un Certain Regard del 72è Festival de Canes.

La Nedjma (Lyna Khoudri), la Papicha ("noia maca", en algerià) que dona nom a la pel·lícula, és una estudiant universitària de tercer de Francès, de caràcter indomable i que no dubta a transgredir les normes per gaudir de la seva passió per la moda. A la nit, la seva amiga Wassila (Shirine Boutela) i ella, amb la complicitat del guàrdia que mira cap a un altre costat, s’escapen del campus universitari on viuen i agafen un taxi fins a una discoteca on venen els seus vestits als lavabos. Pel camí, es maquillen, fumen i ballen al ritme de la música, posant-se ràpidament el hijab quan passen per un control militar de carretera. L'ambient a Alger és ombrívol; la ràdio no fa més que enumerar atemptats; els murs estan plens de cartells apel·lant a l'ús del hijab; a les universitats, grups d'integristes envaeixen les classes acusant els professors de "pervertir les ments dels joves"; i cada vegada són més els que volen exiliar-se.

Però la Nedjma no vol marxar del país que estima i no es deixa acovardir pel discurs masclista, tant ella com la Wassila són més de camisa de dormir de puntes i tanga de lleopard; i no dubten a burlar-se afectuosament de la seva companya d'habitació, la pia Samira (Amira Hilda Douaouda). Però aquesta actitud fanfarrona es veurà interrompuda violentament per l'assassinat de la germana de la Nedjma, una periodista compromesa. Destrossada, però negant-se a oblidar els seus ideals, la Papicha decideix organitzar al campus universitari una desfilada de moda de haiks (una peça rectangular que cobreix tot el cos). A mesura que s'acosta el gran dia, els advertiments i les amenaces se succeeixen: "cobreix-te abans que el que et tapi sigui un sudari".

Aquest retrat feminista ens sedueix per la seva energia, la seva frescor i el carisma de la seva actriu principal; sense buscar grans matisos, la pel·lícula aconsegueix representar fidelment l'angoixant clima d'Algèria als anys 90: els matrimonis concertats, la incessant escalada de violència o l'opressió que pateixen les dones, principals víctimes de l'adoctrinament ("les concentracions de dones els divendres, són pecat"). La representació d'una joventut davant la disjuntiva de l'exili o el sofriment i la determinació d'una jove heroïna infatigable creen una pel·lícula senzilla i efectiva el tema principal de la qual, ja un clàssic (representat a Mustang, per exemple), és un bonic homenatge a aquells que perseveren davant l'adversitat i somien un món millor.

Fabien Lemercier – cineuropa.org