Parásitos

Canes 2019: El coreà Bong Joon-ho porta la lluita de classes a Canes amb la brillant “Parasite”

Després de posar de cap per avall Canes i Netflix amb Okja, el sud-coreà torna dos anys després amb una de les favorites

Dos anys després de la presentació d’Okja a la Competició Oficial del Festival de Canes, el coreà Bong Joon-ho torna a la cursa per la Palma d'Or amb Parasite, la seva nova incursió en les aigües polititzades del cinema de gènere. Després d'abordar el film policíac (Memories of Murder), la monster movie (The Host) i la ciència-ficció distòpica (Snowpiercer), Bong posa el seu laboratori d'invencions fílmiques al servei d'un dramedy familiar. Un acostament a les peripècies de dos clans antagònics (un adinerat, l'altre mendicant) que, com sol ser habitual en la trajectòria del sud-coreà, desplega altes dosis d'impuresa genèrica. Aquí l'àcida radiografia de la institució familiar es formula des de la sàtira, la caricatura, i acaba desembocant en una salvatge dissecció de la lluita de classes. La idea d’allò social com a brutal camp de batalla ja vibrava amb força a Snowpiercer (on un estratificat sistema de castes es desplegava al llarg dels vagons d'un tren de la bruixa), mentre que l'interès de Bong per la realitat marginal pot entreveure’s en totes les seves pel·lícula. A Parasite, el responsable de Mother abraça el relat de serfs i capatassos, d'oprimits i opressors, per compondre un laberíntic, vivaç i demolidor retrat d'una societat deshumanitzada i abocada a l'autodestrucció.

Sense por de caure en l'esperpent, Bong construeix la rocambolesca trama de Parasite a partir d'un sòlid esquelet arquitectònic. La família pobra malviu en un subterrani on subsisteix, al límit de l'esclavitud, gràcies a la feina porqueria. Per la seva banda, la família adinerada viu en una mansió palatina dissenyada per un prestigiós arquitecte. L'alarmant diferència entre aquests dos modus vivendi començarà a esquerdar-se quan el fill de la família pobra aconsegueixi entrar, a cop de mentides, al servei del clan esnob. La manera en què l'aparició d'aquest subjecte anòmal desestabilitza l'ordre burgès fa pensar inevitablement en dos referents essencials del cinema d'ascendència marxista: Teorema de Pier Paolo Pasolini, amb la figura del jove ben plantat que destrueix l'harmonia d'una família benestant, i El sirviente de Joseph Losey, amb el seu retrat claustrofòbic de com un majordom acabava sotmetent el seu senyor (als quals caldria sumar The Housemaid de Kim Ki-young, el clàssic sud-coreà de 1960). A Parasite és el conjunt de la família humil la que aconsegueix, a cop de picaresca, immiscir-se en els territoris de l'alta societat, tot i que aquest camí de conquesta inclement, d'assalt desesperat al poder, acabarà amb la dignitat i el benestar de tots els implicats en aquesta falsa contesa social.

 Amb el seu enlluernador talent per doblegar a plaer les seves històries, fabricant incomptables variacions al voltant de les seves tesis -en aquest cas, la destrucció de tot indici de pau social-, Bong s'esforça aquí en el retrat dels desfavorits, individus que veuen la seva existència reduïda a la condició de pur ressort maquinal al servei dels elegits. Per denunciar aquesta xacra global, Bong obre petits espais per a la subversió catàrtica de l'ordre establert, però la possibilitat de la veritable revolució sona a utopia inabastable. Amb la seva hilarant i monstruosa paràbola social, Parasite descriu un món abocat a la fallida espiritual, un món horripilant similar al nostre.

Manu Yáñez – Fotogramas.es