Still Human

La guanyadora del 3r First Film Initiative (Higher Education Institution Group), Still Human, escrita i dirigida per Oliver Siu Kuen, s’afegeix a la llista de pel·lícules originàries de Hong Kong que no només proposen recordar persones oblidades o invisibilitzades de la regió, sinó que ho fan sense caure en el dramatisme excessiu i el xantatge emocional. Resulta especialment admirable contemplar que l’argument de Still Human és una mera invitació a submergir-nos en una bassa del melodrama més banal.

Leung Cheong-Wing (Anthony Wong) és un home de mitjana edat que, arran d’un accident, ha quedat paralitzat del pit cap avall. La seva dona i el seu fill l’han abandonat i ara viuen als Estats Units, on gaudeixen d’una nova vida amb nou marit i pare (adoptiu) inclòs. Cheong-Wing és una persona totalment dependent. A més (i aquí m’hi identifico plenament), té fòbia a les paneroles. Evelyn Santos (Crisel Consunji) ha arribat a Hong Kong perquè, a diferència dels somnis, la vida real no pot esperar, així que aparca la seva il·lusió de ser fotògrafa per fer de cuidadora i treballadora de la llar de Cheong-Wing.

Tots dos actuen de manera molt prudent en un principi i miren de mantenir una relació estrictament professional, motivats per la més pura necessitat de supervivència i amb la intenció d’evitar que cap dels dos s’aprofiti de la incapacitat de l’altre (ja sigui física o econòmica). A poc a poc, però amb total convicció, tots dos es desprenen de la seva cuirassa i mostren que, allà on hi ha la intenció de comprendre l’altre, també hi ha la capacitat d’empatia.

Still Human empra, de manera prou efectiva, personatges secundaris molt ben escrits i explota amb audàcia els estereotips i prejudicis més habituals per crear una imatge molt viva dels dos protagonistes i dels grups que cadascun representa. Pas a pas, dia rere dia, ens permet, no només endinsar-nos en el present dels dos personatges principals, sinó que ens desvela moments significatius del seu passat.

El guió de Chan equilibra, ja sigui en sentit gravitacional o lingüístic, la realitat d’éssers socialment invisibles i les seves lluites quotidianes amb un enginyós sentit de l’humor. Gràcies als trets impertinents dels seus protagonistes, Still Human aconsegueix transmetre compassió sense expressar llàstima. A més, la pel·lícula opta per donar-nos exemples positius en lloc de convertir-se en una crítica al tracte desigual o abusiu. En lloc de ridiculitzar les persones per la seva decisió d’ignorar o, fins i tot, adoptar actituds abusives cap a persones discapacitades o cap a estrangers (especialment dones migrades per motius econòmics), mostra imatges sobre com fer front a aquests comportaments amb comprensió i amb l’ajuda dels amics. Bàsicament, Still Human converteix la història de persones marginades en una mena de relació de companyonia entre dos individus que han fet poc més que veure un ésser humà en l’altre i han trobat, en aquest fet, el seu petit miracle.

És un veritable plaer veure com la Chan guionista no subestima la Chan directora ni menysprea la seva audiència. No té por d’esgranar la informació sobre els personatges i els esdeveniments en peces petites per dosificar-les a poc a poc i completar-les en el moment idoni per generar l’emoció justa. Llavors, la Chan directora (i editora) orienta les escenes i dirigeix els personatges en aquest mateix sentit, però sense caure en cap mena de rigidesa. Al contrari, l’evita amb una intel·ligent tasca d’edició i píndoles intertextuals i no, no té por de tendir cap a La Ventafocs o cap a referents més cursis, i fer que tot funcioni.

Still Human exhibeix, també, un bon repartiment. No voldria parlar només d’Anthony Wong i Crisel Consunji que, amb molta precisió i expressions naturals, fan que resulti molt fàcil connectar amb les seves històries. L’actuació de tots els protagonistes sembla dirigida sota la idea que "no hi ha res com un paper petit". És un autèntic plaer per als sentits sentir la passió i la comprensió del personatge i el seu paper a la història. Això podria aplicar-se a la coneguda actriu de Hong Kong, Cecilia Yip, amb un paper molt complicat, i a l’etern Sam Lee, que va molt més enllà de recordar-nos Fruit Chan al seient del productor (i en un cameo com a propietari d’una paradeta de menjar), i Wong Ting-Him, i les filipines de la ciutat: Loma, Ann i Rhea, representades per Lucy Navarrete Valenzuela, Xyza Cada i Marie Cornelio.

Still Human té l’aspecte exterior d’una petita història però, com moltes altres pel·lícules de directors de Hong Kong joves i no tan joves, ofereix una mirada a un món ple de matisos. Un món que és molt Hong Kong i, tot i això, el sentim (malauradament?) molt familiar. A més, és una alegria veure-la com una excel·lent i reflexiva peça de cinematografia.

Anomalilly – asianmovieplulse.com