Teatro de guerra

Escriptora, compositora, música, actriu, curadora, performer, directora de teatre i ara també de cinema, Lola Arias és una artista que abasta i (entre)creua múltiples disciplines. En aquest sentit, Teatro de guerra és fidel a aquest esperit inquiet, experimental i inclassificable de què fa gala des de fa ja molts anys.

Documental, ficció, assaig, diari íntim, aposta performàtica, psicodrama... Tot això i molt més cap en aquest híbrid que pendula entre lúdic i punyent. Així d’ampli, desconcertant, fascinant i pertorbador és Teatro de guerra, experiment que va consistir a ajuntar durant diverses setmanes sis veterans de les Malvines (tres que van lluitar del bàndol britànic, incloent-hi un gran personatge com un mercenari originari del Nepal, i tres de l'argentí ) perquè compartissin anècdotes, records i intentessin revisar i tornar a actuar alguns dels moments més traumàtics viscuts el 1982.

Amb la col·laboració i fotografia de Manuel Abramovich (Soldat) i amb la seva parella Alan Pauls, Alejo Moguillansky i Graciela Speranza com a consultors del projecte, Arias proposa als excombatents diferents situacions i consignes que van des de recitar i actuar com si fos una obra de teatre fins a fer moviments típics d'exercicis bèl·lics o d'enfrontaments en el camp de batalla.

Lou Armour, David Jackson, Rubén Otero, Sukrim Rai, Gabriel Sagastume i Marcelo Vallejo van pels 50 o 60 i escaig. Avui són jardiners, pintors (de parets), agents de policies, actors, escriptors o fusters, però les atrocitats de la guerra i l'estrès posttraumàtic els han marcat per sempre.

Entre ells s'albira per moments companyonia, solidaritat i comprensió i en d’altres indiferència o fins i tot desconfiança i tensions internes. També (sobretot els anglesos) es pregunten en diversos passatges què estan fent en aquesta "pel·lícula" rodada a l'Argentina.

Arias els filma amb objectes personals (íntims) de gran valor afectiu (una bandera, una samarreta de les Malvines, una foto en un ordinador amb núvols que tenen la forma de les illes, mantes, borseguins, etc.) i inclou en aquest autèntic patchwork des de materials d'arxiu i imatges de refugis i trinxeres preses a l'illa fins a maquetes a escala, soldadets, ninots, mapes, tapes de revistes de l'època.

Hi haurà discussions apassionades, lectures de quaderns de memòries, records del creuer General Belgrano, passos de comèdia absurda (un amb careta de Thatcher li fa un petó a la boca a un altre amb careta de Galtieri) i fins i tot moments musicals quan conformen una improvisada banda de rock. Tot val (per més xocant, patètic, ridícul o incòmode que pugui resultar) en aquesta pel·lícula -o com vulguem dir-ne­­­- feta des de l’audàcia, la provocació i la manca absoluta de prejudicis i convencions. Teatro de guerra és teatre i és guerra, és artifici i és el més genuí i íntim que poden oferir aquests homes que van coquetejar amb la mort i la bogeria. Més enllà de les diferents sensibilitats dels espectadors, es tracta d'un film que segurament no deixarà ningú indiferent.

Diego Barlle – otroscines.com