18/11/2020 - Rana Kazkaz i Anas Khalaf narren la turbulenta història recent de Síria en un thriller ple d'acció que recorda els treballs de Costa-Gavras
The Translator, projectada a la Competició d'òperes primes del Festival Black Nights de Tallinn, és un thriller a l'estil Costa-Gavras. La Primavera Àrab i el control ferri del president Bashar al-Àssad per romandre en el poder serveixen com a teló de fons a aquesta història de culpa, exili i família dels directors novells Rana Kazkaz i Anas Khalaf, que van fugir de Síria per no viure sota el règim d'al-Àssad.
La premissa està tan ben pensada i és tan creïble que sembla real. Als Jocs Olímpics de Sydney 2000, el Sami (Ziad Bakri, el protagonista del premiat curtmetratge Mare Nostrum, dels mateixos directors) treballa com a intèrpret per als 14 membres de l'equip olímpic sirià. Quan un reporter pregunta a un boxejador la seva opinió sobre l'arribada al poder de Bashar al-Àssad com a successor del seu pare, el president Hafez al-Àssad, l'esportista repeteix el que l'entrenador sirià li va dir que havia de dir. Tot i això, el Sami comet una petita incorrecció en la traducció que el porta a exiliar-se a Austràlia. El poder de les paraules i la necessitat de dir la veritat són els temes centrals de la pel·lícula, per la qual cosa és interessant que els directors comencin mostrant l'error del protagonista per mantenir aquest principi bàsic de la informació.
Una dècada després, les imatges de la Primavera Àrab i de les manifestacions a la ciutat natal del Sami comencen a perseguir-lo. Quan el seu germà desapareix, el Sami decideix que ha de tornar a “casa” per intentar descobrir la veritat i alleujar una mica la culpa que sent per viure una vida còmoda a Austràlia, mentre la seva família i amics prenen els carrers.
Tot i que la introducció accelerada a la pel·lícula i la seva temàtica sembla deguda a les necessitats de la narrativa i de l'argument, els directors prefereixen seguir amb l'arribada del Sami a Síria, on tenen lloc les manifestacions pels drets humans. Això no significa que les emocions acabin aquí: The Translator continua sent un thriller amb un argument dens i ple de girs que involucren terroristes, advocats, amistats i famílies trencades, i fins i tot hi ha un cameo del conegut cineasta àrab Annemarie Jacir, que interpreta un manifestant que pateix una agressió.
També és interessant veure una història ambientada a Síria explicada com una pel·lícula de gènere, en lloc d'un drama inquietant sobre refugiats o un documental angoixant. Encara que els resultats són desiguals, la pel·lícula fa un treball excel·lent en relacionar els sentiments de confusió, por i esperança de l'època, recolzant-se en la cinematografia d'Éric Devin (que també va gravar The Day I Lost My Shadow, de Soudade Kaadan, ambientada a Síria i guardonada amb el Lleó del Futur de Venècia a la Millor Òpera Prima).
Igual que Desaparecido, de Costa-Gavras, The Translator intenta destacar com s'informa sobre la guerra i com la veritat és a l'ull de l'observador. Els moments més sòlids de The Translator són aquells que conviden a reflexionar o ofereixen declaracions sobre el poder de la protesta pacífica. El cop de gràcia de la pel·lícula té lloc quan cinc estats membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides es reuneixen per donar compte no només dels seus fracassos a Síria, sinó també de la seva manera d'informar i d’enfrontar-se a les manifestacions pacífiques als seus propis països.
Kaleem Aftab – cineuropa.org
Descarrega't la fitxa (244.86 KB)