Viaje a Nara (Vision)

Els cicles del paradís

És una de les pel·lícules més enigmàtiques de Naomi Kawase, i també és una obra rica en detalls expressius

Quan, al començament del Viaje a Nara (Visión), Satoshi (Masatoshi Nagase) tala un tronc per proveir-se de llenya i dirigeix la seva mirada cap al cel, una ràfega de vent mou les branques dels arbres, evocant l’esbossada ferocitat d'un mar que anuncia una tempesta. Un cert hàlit apocalíptic recorre aquesta pel·lícula en la qual Naomi Kawase segueix fidel a les seves essències, alhora que es col·loca en un inesperat territori de proximitat amb el cinema de catàstrofes, suggerint més d'una possible línia de parentiu amb la poètica de Kiyoshi Kurosawa, el cineasta que amb més insistència ha aprofundit en la naturalesa progressivament espectral de la condició humana. La directora captura la vida natural en la seva vibrant organicitat, però la seva càmera també recorre els túnels que foraden les muntanyes, les vies ferroviàries... les petjades de la presència humana, en definitiva.

Jeanne (Juliette Binoche), cronista de viatges, es desplaça fins als boscos mil·lenaris de la prefectura de Nara, buscant una planta mitològica: la Visió, que allibera les seves espores un cop cada mil anys, període de temps que potser també pot marcar el cicle de renovació que la natura necessita per desempallegar-se d'hostes tan agressius com la mateixa humanitat. Viaje a Nara (Visión) és una de les pel·lícules més enigmàtiques de Kawase. També és una obra rica en detalls expressius ­-la manera com la puntual llàgrima que recorre el rostre de la Binoche anticipa les més esquives ressonàncies de la trama- i generosa en la seva capacitat reflexiva, com il·lustra aquesta poderosa conversa sobre la capacitat del llenguatge per comunicar conceptes, tan condicionada per la seva incapacitat per transmetre sentiments.

 El bosc de Nara, amb la seva latent amenaça, es configura com a territori fantàstic, capaç d'abolir el temps. Allà, el personatge de Jeanne podrà tancar una història oberta, que la pel·lícula ha anat tractant, amb singular elegància, com esquiu substrat d'un present on la trobada entre ella i l'opac llenyataire Satoshi obre un camí possible: el de l'amor i l'afecte, qualitats redemptores d'una espècie humana a la qual es va confiar un paradís.

Jordi Costa – Elpais.com