Moçambic, 1975. Era el moment del canvi esperat i el Govern revolucionari de Samora Machel volia erradicar tots els vestigis de colonialisme. Virgem Margarida (2012), del director Licíni d'Azevedo, és una pel·lícula que examina de prop la construcció de la nació moçambiquesa immediatament després de la independència. Una proposta per revisitar el passat i els processos de construcció de la memòria col·lectiva al país. Però Azevedo també posa al descobert un dels polèmics i poc explorats programes sociopolítics del FRELIMO: els centres de reeducació.
La prostitució es considerava una pràctica colonial i en aquest treball queda reflectit com les prostitutes són enviades a la selva més aïllada del país per posar en pràctica la filosofia del FRELIMO de crear una “nova societat” amb “homes i dones nous”; és a dir, pretenien reeducar-les i transformar-les. Entre les 500 prostitutes, n’hi ha una de 14 anys, Margarida, que era a la ciutat per comprar l'aixovar per casar-se, però en no portar a sobre el seu document d'identitat, l’agafen presonera per error. Al centre de reeducació, la revelació que Margarida és verge ho canviarà tot i les altres prostitutes començaran a adorar-la com si fos una santa.
Virgem Margarida –en què es pot apreciar el mestratge d'Azevedo en combinar l'estil documental i la ficció– ofereix un relat poderós que, fins a cert punt, permet corregir la història oficial dels camps de reeducació. Tenint en compte el desenvolupament a Moçambic des del seu problemàtic experiment socialista, no podem deixar de preguntar-nos sobre la importància d'invocar la memòria en un context actual d'incertesa entre el FRELIMO i el RENAMO.
Publicat per Sebastián Ruiz-Cabrera el juny de 2017 (mundonegro.es)
Descarrega't la fitxa (225.16 KB)