The Wonderland

Un deliciós conte contemporani el univers del qual és el seu pilar

Resulta difícil discutir que Keiichi Hara és un dels directors d'anime més versàtils del panorama actual, però si hi ha alguna cosa que defineix amb claredat totes les seves obres i els concedeix una patent identitat autoral és la seva capacitat per crear mons. Des del retrat biogràfic intimista de l'emotiva Miss Hokusai fins al delirant retrat de la nostàlgia a través del parc temàtic de la infravaloradíssima Shin Chan: Els adults contraataquen!, el seu cinema es delecta tant a traslladar l'espectador a universos propis que ja ni tan sols es veu obligat a limitar-se a un. És per això que l'estructura episòdica de road trip plantejada des del principi a The Wonderland mai deixa de resultar una absoluta delícia. Hara, conscient de la seva basa més gran, es recrea al detall en totes i cadascuna de les aventures de les nostres protagonistes; fent-les funcionar per acumulació i atorgant-los una coherència plenament satisfactòria mitjançant un encantador to de conte tradicional. La pel·lícula, sense deixar de beure d'influències tan clares com Ghibli o l'Alícia de Carroll, es forja pel camí la seva pròpia i captivadora identitat gràcies a la capacitat innata del seu director per fer el mateix amb la seva audiència que amb els seus personatges: submergir-nos fins al fons en un món, tan palpable i fàcil de reconèixer com plenament nou, i aconseguir impedir que en cap moment mirem enrere.

Adrián Carande – cinemania.20minutos.es