ZAMA

‘Zama’: un colonialista a la recerca de llibertat

2017.09.01 - VENÈCIA 2017: El nou de Lucrecia Martel, que aborda el colonialisme espanyol de Sud-amèrica al segle XVIII, és el seu treball més desconcertant i ambiciós fins ara

Han passat nou anys des que la cineasta argentina Lucrecia Martel captivés a Canes amb La mujer sin cabeza. És gairebé criminal haver d'esperar tant per gaudir del treball d'una de les veus més distingides del cinema, així que és bo tenir-la de tornada, amb Zama, obra projectada fora de concurs al Festival de Cinema de Venècia que constitueix el seu quart llargmetratge i, també, el seu treball més desconcertant i ambiciós fins ara. La cinta, en efecte, aborda el colonialisme espanyol de Sud-amèrica al segle XVIII; però qualificar Zama com un drama històric seria fals perquè, encara que hi ha certa sensació de realisme en les imatges i en el món reproduït a la pantalla, la pel·lícula no té pretensions d'exactitud històrica. A Martel li interessa més descobrir el que Werner Herzog en va dir "la veritat extàtica", que, a través de la poesia, l'estilització i la imaginació, pot descobrir-nos una veritat més profunda. I, igual que amb Herzog, la recerca de Martel d'aquesta veritat extàtica amb aquesta adaptació del clàssic que Antonio Di Benedetto va publicar el 1956 ens porta a un món de bogeria.

Daniel Giménez Cacho encarna Zama, un home cada vegada més trist i solitari. La fabulosa escena d'obertura, en què se’l veu espiant un grup de dones indígenes mentre es banyen en fang, ens mostra un home de dubtosos principis morals. L'escena acaba amb una persecució contra ell i el seu subsegüent sentiment de vergonya pel seu comportament, que, d'alguna manera, desemboca en violència. Martel el dibuixa com una figura patriarcal arquetípica. La seva posició com a oficial de la corona espanyola li dóna cert sentit de poder i importància. El seu paper també implica que ha de mantenir sota control la població local, i això es porta a terme seguint una política d'incentius i càstigs, entabanant el poble perquè es faci la seva voluntat però sense por de recórrer a la violència quan calgui. De fet, en un determinat moment, li diuen que arrossega "la càrrega de l'home blanc". Aquesta frase la fa servir Martel gairebé per burlar-se d'ell, en mostrar una societat plena de racisme, sexisme i prejudicis de classe. El que Zama vol no és més que ser traslladat a un plaça en un lloc millor i més hospitalari però està massa pagat de si mateix per fer una altra cosa que no sigui esperar que aquest canvi caigui al seu cistell com fruita madura.

Hi ha senyals del paisatge sonor gloriós i bestial amb què Martel vol desorientar l'espectador. En alguns instants, un estrany ploriqueig arremolinat se sent tan alt que impedeix entendre un diàleg. La banda sonora sembla avergonyida del que es veu i s'escolta o es podria dir que a la pel·lícula en si no li interessa prou el passat com per aturar la manera com s'està enfosquint i confonent aquest període de la història. Martel deixa molt de la pel·lícula obert a la interpretació del públic; per tant, hi ha vegades que Zama sembla indesxifrable i impenetrable, encara que, en la seva major part, el disseny de so i les imatges d'expedicions i batalles són tan captivadores que és una meravella veure-la.

L'arc de la cinta comença amb la revelació de la posició de Zama en la societat. Aviat, la impugnació de la noble Luciana (Lola Dueñas) el tornaran al seu lloc. L'absència d'amor en la seva vida se subratlla així mateix mitjançant el fet que la seva dona i els seus fills es neguen a acompanyar-los. La seva tristesa no fa més que embrutir-lo, asalvatjar-lo, fins que un dia aconsegueix la "llibertat" en unir-se a una expedició que va a la caça d'un conegut criminal.

Kaleem Aftab – Cineuropa.org