Els tentacles de l’extremisme
Igual que a La nuit du 12, també presentada en aquesta edició de Canes [2022], Holy Spider és un thriller que serveix per aprofundir el maltractament sistemàtic envers la dona. Temes que es repeteixen una vegada i una altra mostrant el pols del carrer i una fórmula, la de fer servir el gènere com eina de denúncia social, que cada vegada és més present. El cinema com entreteniment i, alhora, com altaveu reivindicatiu. Ali Abbasi, director de Holy Spider, ja ho va fer en la seva anterior pel·lícula, Border, una història de trols que servia per parlar del rebuig al diferent.
Holy Spider està ambientada a l'Iran, a Meixad, la segona ciutat sagrada de l'Islam, una gran urbs que acull milions de persones. Inspirada en uns casos reals, la pel·lícula explica la investigació feta per una periodista sobre una sèrie d'assassinats a prostitutes. Una dona, jove i soltera, bregant contra el masclisme d’una societat que li posa problemes fins i tot per reservar una habitació d’hotel sense estar casada.
A diferència de l'esmentada La nuit du 12, a Holy Spider sabem des del principi de la pel·lícula qui és l'assassí. També sabrem aviat quines són les seves motivacions –sentir-se útil– i els estímuls que va rebre per sentir el que sent. Ali Abbasi no dubta a mostrar-nos, en repetides ocasions, com l'assassí mata les seves víctimes, sense contemplacions. Moments incòmodes i dolorosos que es tornaran encara més punyents a l'última escena de la pel·lícula.
Abbasi i Nadim Carlsen, el director de fotografia, aconsegueixen unes imatges poderoses que contribueixen a generar un ambient de misteri i tensió. Resulta molt interessant la manera diferent de filmar dones i homes, enfocant-los des de baix o des de dalt, per reforçar la seva posició social. L'excel·lent treball dels seus dos protagonistes -Mehdi Bajestani com la periodista i Zar Amir com l'assassí- completa una posada en escena excel·lent.
En canvi, el guió se sent força forçat en diversos moments en què veiem que la periodista sempre és on ha de ser i que, malgrat la seva condició de dona, aconsegueix parlar amb qui ha de parlar. Caldrà entendre-ho com una llicència per poder mostrar-nos els diferents nivells de podridura masclista i la influència de la tradició religiosa, però de vegades xoca amb l’essència de la pel·lícula.
El desenvolupament, portat amb força pols, és força convencional i segueix el que s’espera en un thriller d'aquestes característiques fins a l’última part, potser això eleva la pel·lícula a un altre nivell i ens mostra la dificultat que existeix en aquestes teocràcies per canviar les coses quan el missatge extremista ha estès els seus tentacles i ha calat tan a fons en la població.
Ricardo Fernández – elcontraplano.com
Descarrega't la fitxa (264.96 KB)