En temps de tremendismes cinematogràfics dominant sales del món, sorprèn gratament trobar-se amb Un traductor (Canadà-Cuba, 2018), dels germans Barriuso, conflicte d'intimitats que fa de l'entorn social de l'època un element dramàtic de primer ordre
Residents al Canadà, els germans Sebastián i Rodrigo Barriuso no han perdut el vincle amb el cinema cubà, que és com dir la realitat deL país, i això els serveix per construir una òpera prima sincera en la seva mirada criticosocial i profundament humana pel que fa al fet verídic en què es basa: les vivències del pare quan, el 1989, veu interrompudes les seves tasques com a professor de literatura russa a la Universitat de l'Havana per convertir-se, sense avís, en traductor dels nens soviètics arribats a Cuba després de l'hecatombe atòmica de Txernòbil.
Un film ubicat en el trànsit de la normalitat d'un país als durs anys que vindran, després de l'ensorrament del camp socialista. Melodrama finament sortejat davant l'inevitable de presentar nens malalts de càncer condemnats, alguns, a morir davant els ulls dels seus pares, i del traductor encarregat de traduir les tristes noves que donen els metges cubans, enrolats ells en un dels més bells gestos de solidaritat internacional que el món recordi.
Una pel·lícula que sense deixar escapar una sola mala paraula -malgrat les dures situacions que es transiten-, ni recórrer a subratllats costumistes de fàcil empatia, se'ns torna ben cubana a partir d'una estètica que aconsegueix mantenir amb sobrietat el que es proposa, sense manipulacions sentimentals ni ideològiques, tot i estar assistint -en paral·lel al conflicte principal- als possibles dubtes i transformacions d'ideals que poguessin estar passant en la consciència del protagonista, després de la caiguda del mur de Berlín i el presumit fi de les ideologies.
Emana franquesa d'Un traductor, tant en el seu progrés narratiu com en el to de contenció assumit pels intèrprets, quadre en què es destaca el brasiler Rodrigo Santoro com el professor universitari que passa de la fredor d'haver d’afrontar «una tasca», a la dedicació extrema, gairebé malaltissa, un cop posar-se en contacte amb els nens (excel·lents actors) i uns pares destrossats que, davant l'irremeiable de la urpada terminal, es refugien en l'alcohol.
Al costat de Santoro sobresurten l'argentina Maricel Álvarez en el paper d'una sensible infermera i la cubana Yoandra Suárez com l'esposa del traductor, dona que passa de la felicitat dels primers moments, al costat del seu espòs i fill, més un altre que està per arribar, al neguit de veure com el seu marit -enmig dels durs moments que viu el país- descuida la vida familiar en nom de fer menys ingrata la vida als nens de Txernòbil.
Potser allargat cap als finals i amb alguna reiteració visual en el conflicte marit-dona, Un traductor pot considerar-se un film d’apreciables reformulacions artístiques dins de l'anomenada «temàtica cubana», lluny d’allò suat i summament humà.
Rolando Pérez Betancourt – granma.cu