ALANIS

'Alanis', de la brillant Anahí Berneri, agita ments, desperta consciències i planteja interrogants

¿No és aquesta precisament la definició del cinema d'autor actual? Cada nova pel·lícula de la inquieta directora argentina és una immersió de ple en una qüestió candent de la societat, amb una posició clara i definida, i molt cinema que l'acompanya.
 

Qui. Una veritable veu en el cinema d'autor actual, Anahí Berneri, que des del 2005, Un año sin amor, i el seu premi Teddy de la Berlinale, va completant una conseqüent filmografia llançant-se en temes delicats, amb tractaments estètics arriscats. Alanis és el seu cinquè llargmetratge.

Què. Una prostituta que exerceix la seva professió en un pis, compartit amb una de les seves companyes. Les queixes dels veïns fan que es trobi, de la nit al dia, de potetes al carrer, amb el seu fill d'un any i mig en els braços. Momentàniament vivint amb la seva tia, la protagonista ha de prendre una decisió: intentar aconseguir una altra feina o continuar amb la seva professió.

Com. Anahí Berneri ens regala la seva posada en escena més lúcida i radical, fins ara. Des de la primera escena, la cineasta presenta la seva heroïna fragmentada. En pràcticament tots els plànols de la pel·lícula, la idea de divisió, ja sigui de l'apartament o del cos de l'actriu principal, es repeteix de manera omnipresent, reflex de la situació professional a la qual s'enfronta o les diferents facetes d'aquesta valenta dona .

Quant a la seva professió la divisió és lògica en una societat que segueix catalogant certes professions com admissibles i d'altres no; i pel que fa al seu cos, d'aquí la lucidesa de la cineasta, la fragmentació també és notòria ja que la protagonista és una dona, que presta serveis sexuals, però també una mare que s'ocupa del seu fill amb tot el seu amor. Dos rols, dues professions, dos espais.

De fet, l'únic pla que, en aparença, apareix no dividit, és el de la protagonista en un confortable sofà d'un luxós interior. Quan la càmera retrocedeix percebem que, en realitat, es tracta d'un aparador i, encara que no es noti, la idea de divisió també existeix pel mirall que la separa del carrer, per molt transparent que sigui. Una subtil i congruent posada en escena.

Tan important com la composició dels plànols és l'altura a la qual la cineasta situa la càmera. Enfront de l’hegemònica posició habitual de rostre, o almenys, pla americà, Anahí Berneri opta per localitzar-la en el plexe solar, i moltes vegades, a l'altura dels pits de la protagonista. Una visió més completa, complexa i enriquidora, de la feminitat i maternitat d'aquesta dona. Una altra troballa més d'una directora, en la qual res és gratuït, que utilitza els recursos estilístics com a complement indispensable de la personalitat dels seus protagonistes.

Sofia Gala Castiglione. Una actriu que mereix menció especial. Present en cada escena, desplega tots els seus dots interpretatius. Una protagonista sense por, maternal, freda, provocadora, irònica amb la policia o violenta amb certs dels seus clients (en una de les escenes més brillants del film, en què els insults al seu client adquireixen múltiples significats, malgrat repetir només dues o tres paraules tota l’estona). Una interpretació que no s'oblida, d'una actriu d'un immens talent.

Carlos Loureda – Fotogramas.es