Alpha: The Right to Kill

'Alpha, The Right to Kill', de Brillante Mendoza, efectiu thriller de contundent realisme

Les pel·lícules de festival [de Sant Sebastià] segueixen denunciant les xacres dels seus països, com la corrupció policial a les Filipines

Brillante Mendoza sembla asserenar-se amb l'edat. El seu novè film venia precedit per rumors d'intensa violència i dures imatges. La sang no ha arribat al riu i Alpha, The Right to Kill podríem dir que és un dels films menys violents, fins ara, del director filipí. En el que no ha canviat és en la seva manera d’explicar directa i en el seu afany de denunciar el que veu, sense anar-se’n en raons ni inútils embuts.

Més acostumat a filmar des del costat de psicòpates traficants i àvids segrestadors que sotmeten un poble precari, que sobreviu com pot a la violència o que hi cau també, la seva última pel·lícula comença amb una desfilada policial. Per una vegada, sembla que estem del costat dels bons.

Un jove confident, pare a la seva primerenca edat d'un nena, li serveix al sergent Moisès per obtenir les proves necessàries i arrestar els traficants del carrer. Després de descobrir l'amagatall de l’Abel, un important narcotraficant, tota la institució policial de la ciutat, intel·ligència, drogues, SWAT... es reuneix per llançar una operació conjunta, seguint la política del govern d'aplicar mà dura, per acabar amb la delinqüència relacionada amb el tràfic de drogues.

L’operació es realitza de manera impecable segons les informacions oficials. Això sí, deixant desenes de morts entre els delinqüents (no tan armats com s'esperava), però la idea també és transmetre que en aquesta lluita la policia no anirà amb mitges tintes. Tot surt a la perfecció, sobretot per al sergent Moisès que ha recuperat una gran part de la droga, gràcies al seu confident. Doncs no, tampoc estem de la banda dels bons aquesta vegada.

Brillante Mendoza desplega la seva intel·ligència i ritme visual des del primer instant. Càmera a l’espatlla, angles enginyosos, imatges de diferents dispositius, drons... tot un encert de posada en escena per crear un thriller amb nervi, energia i tensió. Tota la primera part és una lliçó de mestratge del millor cinema d'acció, en un festival que sembla haver inclòs en la seva secció oficial tots els, mal definits, gèneres menors del cinema.

A la segona part, el cineasta situa els seus personatges, descriu els dos ambients familiars i les seves motivacions -avidesa, d'una banda, necessitat, de l’altra-, i la pel·lícula pateix d'un descens d'intensitat, després del trepidant ritme que ha instal·lat a la primera part. Implacable denúncia de la corrupció policial que assola el país, Brillante Mendoza, en una mica més d'hora i mitja de metratge, posseeix la capacitat de traslladar el públic al cor de la societat filipina, i crear la sensació de situar-lo al cor de l’acció. Un thriller d'un realisme aspre i d'una eficàcia indubtable.

Carlos Loureda – fotogramas.es