BOI NEON

Explorant paisatges 

Al Festival de Locarno de l'any passat [2014], el documentalista brasiler Gabriel Mascaro va sorprendre amb la seva primera incursió en la ficció, l'estupenda Ventos de Agosto, que es va endur a casa una més que merescuda menció especial per part del jurat. El 2015, Mascaro fa un salt, almenys pel que fa a projecció internacional, presentant al Festival de Venècia Boi Neon, la seva segona pel·lícula. El plantejament de la cinta té molts punts en comú amb l'anterior. De fet, totes dues conformen un díptic sobre els paisatges i la gent del Brasil. Boi Neon tria una zona concreta del país sud-americà, en aquest cas el nord-est, i mostra les rutinàries vides dels vilatans sempre adaptant la representació de la seva mirada a les possibilitats de l'entorn. Si a Ventos de Agosto els vents i les tempestes oceàniques marcaven la  vida dels habitants d'un petit poble brasiler dedicat a la pesca i a la plantació de cocos, a Boi Neon la pols i la terra de l'interior de Pernambuco es colen en les vides d'un grup de ramaders que recorren la zona portant els seus toros per diferents vaquejadas, una mena de rodeo típic brasiler on un parell de genets han de fer caure el toro agafant-lo per la cua. Vent i terra; so i color. Ventos de Agosto creava tot un món sonor al voltant de la història. Boi Neon potencia el contrast dels tons marrons de la terra erma amb els colors vius que envaeixen la vida d’Iremar, el jove vaquer protagonista de la cinta, gràcies a l'excel·lent treball de fotografia de Diego García (responsable també de l'última pel·lícula d'Apichatpong Weerasethakul, Cemetery of Splendour) que barreja la llum crua i realista del seu dia a dia amb escenes esquitxades d'una aura mística en tons baixos i colors estridents.

Mascaro torna a encertar-la en tamisar sota la seva pausada mirada una història senzilla de gent senzilla. Amb el seu ritme d'observació documentalista, fent un ús testimonial del muntatge i deixant que la vida passi davant l'objectiu de la seva càmera després de col·locar-la en el lloc precís, el director brasiler capta el rutinari existir d'Iremar, Zé, Galega i la seva filla Cacá, que s'enfronten a les seves vides gairebé amb la mateixa apatia que els toros dels quals s'encarreguen. Sense llar fixa, vaguen de fira en fira transportant toros. Entre els dos homes s'encarreguen de preparar els animals i llançar-los a l'arena perquè els genets els enderroquin. Amb la mateixa força que a Ventos de Agosto, el paisatge brasiler els marca i talla les ales dels seus somnis. La pols sacseja la seva jornada; són com animals que s'adapten al seu entorn: el seu llit és una hamaca penjada al camió on transporten els toros; la seva privacitat es redueix a un mirall penjat d'un arbre; la seva dutxa, un parell de teles que amaguen les seves vergonyes darrere del camió... Les seves vides es converteixen en part intrínseca de l'espai que ocupen. [...]

No hi ha dubte que un país tan vast com el Brasil necessitava l'atenta mirada de Mascaro per explorar les seves infinites possibilitats fílmiques. I és així per dos motius. En primer lloc, com venim apuntant, per la seva capacitat d'extreure el màxim del paisatge recorrent als elements fílmics que millor s'ajusten a la seva orografia. Bolca el seu mestratge al servei de la història i de l'entorn on passa. En segon lloc, perquè Mascaro és un narrador tremendament espavilat. Desprenent-se d'artificis narratius o del passat dels seus personatges, aconsegueix crear una trama centrada en el present, en el que passa aquí i ara. Les pel·lícules de Mascaro són cintes de descobriment actiu. El personatge i la seva història es defineixen escena a escena, des de la primera fins a l'última. Mascaro s'interessa menys per l'evolució arquetípica de trames i molt més pel retrat cinematogràfic d'un moment, d'una gent, d'un lloc. I encara que pugui semblar el contrari, això ens regala personatges interessantíssims, plens de matisos i amb un món interior per descobrir. A tot això, Mascaro aporta la sensualitat del seu plantejament. La seva pausa contribueix a la contemplació de les persones que poblen les seves cintes i la plasticitat dels seus plànols crea imatges de poderosa bellesa. Tornant a comparar Boi Neon amb la seva obra anterior, ja a Ventos de Agosto ens demostrava la seva capacitat de crear llenços i composicions captivadores, especialment en les escenes de sexe. Després d’oferir-nos aquella meravellosa escena entre els dos joves protagonistes de la seva anterior història fent l'amor sobre un camió ple de cocos, Mascaro ens torna a regalar una altra de les millors escenes de sexe del cinema actual. Aquest cop utilitza un escenari molt més auster, però el valor està en l'ús de la llum, que ens recorda les composicions de Caravaggio, potenciant en pla fix els reflexos i les ombres en els cossos nus. En conjunt, una veritable delícia per a tots els sentits que col·loca Mascaro com una de les veus més interessants del panorama fílmic actual. Només queda esperar que aquest díptic es converteixi en trilogia i el director de Recife ens delecti amb un nou acostament a un altre lloc del seu país. | ★★★★ |

Víctor Blanes Picó - © Revista EAM /