El Ángel

Retrat d’un assassí

Luis Ortega, director d’El Ángel, explicava al Festival de Sant Sebastià que quan es relata la història d'un assassí en una pel·lícula, un bon nombre d'espectadors, no tots, però la majoria (i de la crítica, també), esperen que el criminal sigui sentenciat pel cineasta. Ell no ho fa en el seu retrat de l'assassí múltiple argentí Carlos Robledo Puch, conegut com El Ángel pel seu físic adolescent, cabell ros i presència de bell querubí angelical, com tampoc Gus Van Sant va avaluar els responsables de la massacre de Columbine a Elephant i ja llavors, el 2003, part de la crítica present al Festival de Canes li va qüestionar la seva decisió. La resposta que Van Sant va donar llavors a la premsa cinematogràfica que pensava així la subscriuria Luis Ortega: va venir a dir que el cas ja havia estat comentat i jutjat tant en els tribunals com en l'opinió pública, i que la missió de l'artista no és la de jutjar sinó la de contemplar i crear des d'altres perspectives possibles.

Van Sant va triar una d'aquestes perspectives. El mateix ha fet Ortega: El Ángel és la crònica sense afecte, elogiosa en la seva distància emocional, del dia a dia d'aquest jove assassí en sèrie i la seva relació amb el món. No és exactament el mateix, però tampoc estem tan lluny de l'estil neutre utilitzat per John McNaughton a Henry, retrato de un asesino, encara que el director nord-americà s'acollia a una certa imatge documental mentre que l'argentí fa explícita en tot moment la seva voluntat de recrear una època, uns gestos, unes actituds, músiques i components visuals.

Admirador de Malas calles i de Bonnie y Clyde, Ortega ha fet el mateix que Terrence Malick i Arthur Penn, basar-se en els fets reals sense deixar d'incorporar elements de la collita de la ficció. No és doncs un retrat fidedigne del que va fer Robledo Puch en els seus convulsos dies d'existència criminal als anys vuitanta. Una cosa semblant havia fet prèviament Ortega amb la sèrie televisiva Historia de un clan, una altra crònica negra argentina inspirada en els mateixos personatges i esdeveniments relatats per Pablo Trapero a El clan. Però és que a més, certs aspectes argumentals d’El Ángel pertanyen a les experiències del mateix Ortega, quan, influenciat per la mare del seu millor amic, es colava a cases d'altres en aquells mateixos anys vuitanta en què ho feia Robledo Puch.

És curiosa, doncs, la lectura i valoració que provoca una pel·lícula com El Ángel, sent alhora crònica negra, drama criminal, retrat d'una època, document i ficció i, també, autobiografia esbiaixada del director mitjançant les peripècies d'un assassí real . D'aquí la barreja gens impossible de distància i proximitat emocional que té el film, de hieratisme i de proximitat en contemplar les decisions del seu protagonista, algú que fa el que fa sense cap reflexió. Luis Ortega ha explicat una part de la història recent de l'Argentina alhora que s'ha explicat una mica més a si mateix.

Quim Casas – Sensacine.com