Wajib’: trobades i peripècies a través de Natzaret
2017.08.09 - LOCARNO 2017: El tercer llargmetratge de la palestina Annemarie Jacir respecta la regla de les tres unitats en un relat del recorregut d'un pare i un fill que transcendeix el "deure" del títol
Després de La sal de este mar (guanyadora del premi FIPRESCI a Canes el 2008) i Al verte (2012), ambdues seleccionades per representar Palestina a la carrera per les nominacions a l'Oscar, Annemarie Jacir arriba al festival de cinema de Locarno per participar en la competició pel Lleopard d'Or amb Wajib. El seu tercer llargmetratge parteix d'una premissa senzilla i un context particular i, no obstant això, diu molt del seu país i adquireix un abast universal. A la manera d'aquesta road movie, que transcorre en un dia, en una ciutat, i gira al voltant de dos personatges amb una missió ben precisa, la cinta va reunir productors de variats racons del planeta per unificar tota una plèiade de personatges i de dinàmiques complexes al voltant d'una única paraula, clara i diferent, que dóna títol al projecte.
El "deure" [wajib en àrab] en qüestió té a veure amb un ritual de Palestina: quan es casa una dona jove, els homes de la família han de lliurar en mà una infinitat d'invitacions als seus cercles pròxims i coneguts, ja siguin col·legues, veïns, antics alumnes... Aquí es tracta del casament de la filla d'Abu Shadi (l'actor Mohammad Bakri), germana de Shadi (encarnada pel seu fill en la vida real, Saleh Bakri, que ja apareixia a La sal de este mar). Pare i fill, en efecte, han de recórrer en cotxe, al llarg d'un dia, parant gent de tota mena als carrers d'una Natzaret en plena època nadalenca. A la ciutat s'acosten quotidianament creients de les tres grans religions monoteistes d'una manera anodina i banal que Jacir reflecteix bé, sense forçar-ne els trets i deixant semblant realitat en el rerefons i no recuperant-la més que, si de cas, per subratllar els aspectes pintorescos d’aquesta diversitat. La cohabitació és, de fet, prou pacífica com perquè tota creença aparegui representada en les targetes d'invitació preparades per Abu Shadi, cosa que en alguns moments li costa entendre a Shadi, ell que va anar a viure a Itàlia per escapar de certes tensions i certs atavismes dels quals el seu pare s'erigeix en portaveu, des d'aquest cotxe que els reuneix braç a braç novament.
Per al jove arquitecte que viu fora amb la seva parella de fet (el seu pare fingeix ser metge per buscar dona a Palestina, perquè, segons ell, "la gent no ho entendria"), la visió del món i les petites mentides diplomàtiques del seu ancià progenitor, fumador fins a la sacietat, representen allò de què ha escapat. No obstant això, al final del periple, que marca el seu retorn a la seva ciutat natal, ell mateix haurà tornat a ser en certa manera el jove que era abans de marxar a l'estranger, arribant a sorprendre’s emmascarant algunes veritats, en complicitat amb Abu Shadi, i per les mateixes raons, la qual cosa resulta, naturalment, força entendridora.
Els temes de la partida i del retorn que tant agraden a Jacir, per tant, tornen a explorar-se en aquesta pel·lícula, si bé aquí s'integren en un discurs més universal sobre la relació entre pares i fills i sobre aquest moment en el qual la progènie, per tal de viure la pròpia vida, ha de forçar una separació tan trista com necessària. Aquesta separació no repercuteix realment, de fet, en aquest vincle indefectible al qual no cal donar el nom de deure sinó que és quelcom més tendre, més fort que res, allò que ens ve al cap en reconèixer-nos en aquest relat universal, allò que emana de la copresència d'Abu Shadi i Shadi i dels dos actors que els encarnen, el pare i el fill.
[...]
Bénédicte Prot – Cineuropa
