JOAQUIM

‘Joaquim’: el naixement d'un heroi brasiler

2017.02.17 - BERLÍN 2017: Marcelo Gomes s'endinsa en la vida i la trajectòria d'una icona de la independència brasilera durant l'època de la dominació portuguesa i la febre d'or

La coproducció lusitanobrasilera Joaquim, de Marcelo Gomes, en competició al 67è Festival de Berlín, ens convida a veure –i a sentir– una època i un lloc que el cinema encara no havia explorat amb tanta precisió i versemblança. Per relatar la història de Joaquim José da Silva Xavier, anomenat "Tiradentes" (interpretat per Julio Machado), abans que es convertís en heroi nacional brasiler i gran icona de la independència del seu país, que aleshores era una colònia de Portugal, Gomes ens transporta a la vida quotidiana a l'estat de Minas Gerais al segle XVIII, durant l'època en què l'administració portuguesa (els "lladres uniformats"), mantenint amb una inhumanitat gairebé medieval les desigualtats d'aquesta societat en la qual convivien el mestissatge i una acurada segregació, acreixia la seva opressió explotant la tenacitat i la suor dels cercadors d'or amb l'objectiu d'alleujar les arques de la reina.

Encara que Gomes ha basat el seu film en una investigació minuciosa dels decorats, el vestuari (que abasta tota una gamma, des dels representants de l'administració portuguesa fins als indis, passant pels esclaus i els rebels negres), la il·luminació, però sobretot la vida quotidiana del Brasil del segle XVIII, el més impressionant d'aquesta cinta és la manera com el cineasta fa tangible aquesta època. Al contrari que la majoria de les pel·lícules històriques, que mantenen una freda distància amb el període que retraten, Joaquim ens passeja amb la càmera a l'espatlla al més a prop possible dels personatges, els seus cossos, els seus gestos, les seves olors fins i tot, per exemple en les escenes d’espollada (el motiu del paràsit és recurrent) i d’esquilada de Joaquim per Preta (literalment, "Negra", interpretada per Isabel Zuaa), l'esclava que ell estima, però també en l'espantosa escena de la cuixa, que portarà la jove a cometre assassinat i fugir, i el seu amo no rebrà bé l'intent de Joaquim de comprar-la.

Com anuncia Joaquim a un company que l'acompanya en la seva recerca de palletes (que espera utilitzar per trobar l'esclava fugitiva, de la qual està perdudament enamorat), la situació del país "no és com a la teva biblioteca", la seva duresa es viu en profunditat, de manera física. En aquest món, als nens petits se'ls nega una mica de sopa si són indis, i els que traeixen la corona portuguesa són decapitats i esquarterats, una violència omnipresent en les relacions civils i humanes que Joaquim cada vegada experimenta més en carn pròpia, i que acaba per oprimir-lo fins que pren la decisió que expressen aquestes paraules, repetides una i altra vegada, com si el nostre futur màrtir nacional reprengués l'alè: "Això s'ha d'acabar, això s'ha d'acabar...". I és que ell sent en les seves carns, profundament, aquest possible país que Gomes ens fa viure: aquest en què l'esclau negre i l'indi canten les seves melodies a l'uníson, mirant en una mateixa direcció.

Bénédicte Prot – cineuropa.org