Nens en guerra civil
Durant bona part del seu relat sembla una obra més interessant antropològicament
Min Bahadur Bham, nepalès de soca-rel, nascut, criat i habitant del país asiàtic, graduat en Cinema i Literatura, postgraduat en Filosofia Budista i Ciència Política, i cineasta, era un nen d’11 anys quan va començar la Guerra Civil al seu país, la que va enfrontar, entre el 1996 i el 2006, el govern monàrquic i els rebels maoistes. Potser ningú més indicat per retratar el conflicte bèl·lic, i centrant-se a més en una infància a la intempèrie, entre el foc creuat físic i polític de dos enemics igualment tòxics. Kalo Pothi, un pueblo de Nepal, la seva primera pel·lícula, és el resultat d'aquells records.
El fet que una gallina sigui el centre d'atracció de la història ho diu tot. Un animal com a assegurança de vida (pon ous, i això és el màxim), i com a figura retòrica de les lluites entre uns i altres, en una pel·lícula gairebé conceptual, d'anècdota mínima, que, salvant les distàncies, ja que no arriba a la seva alçada cinematogràfica, podria emparentar-se amb La pizarra (Samira Makhmalbaf, 2000), aquella ambientada a la frontera entre l'Iran i l'Iraq, tant pel seu entorn agrest i gairebé desèrtic, com per l’essencial influència de l'educació en les dues obres.
De notable força visual, en alguns moments, com en els plànols a càmera lenta, gairebé de tall publicitari, tot i que de narrativa una mica rancallosa, Kalo Pothi durant bona part del seu relat sembla una obra més interessant antropològicament que cinematogràficament. Tanmateix, no és així. El seu pòsit va calant, sobretot el polític, amb una guerra de consignes entre un i altre bàndol que rivalitza en despropòsits, i Bahadur acaba articulant una obra de més que meritori missatge.
Javier Ocaña – elpais.com