Amable i afectuós documental centrat en diverses dones que, en diferents ciutats del món, es dediquen obsessivament a veure pel·lícules, especialment les que es fan en cinemateques i festivals. Aquest film que va participar en el BAFICI i al Festival de Locarno de 2017 és un homenatge a aquestes dames que han convertit la cinefília en un ritu i una forma de bregar amb la soledat.
A Buenos Aires, Mar del Plata, Montevideo o Madrid. La locació no importa. Les dones que protagonitzen l'opera prima d'Álvarez han tingut vides molt diferents però avui tenen rutines semblants: van al cinema. Cada dia o gairebé cada dia. A veure "el que facin", a complir amb la necessitat de "sortir de casa", per amor al cinema, per combatre la soledat o sentir-se acompanyades. Les històries que explica aquest generós i amable documental és la de diverses dones (quatre tenen rols importants, d’altres una mica menors) de més de 60 o 70 anys que sempre han estat, o que el temps les ha convertit, en "cinéphilas". I avui, com una d'elles diu, passen a la "immortalitat" en ser retratades en una pel·lícula que les homenatja però que, més que res, les respecta i les estima.
A una d'elles la trobem a Mar del Plata, preparant obsessivament la graella del festival (les trucades durant els festivals", diu i fins i tot no entén com és que la truquen quan saben que està ocupada. També visita ciutats i recorre localitzacions de rodatges. I sempre es decep una mica ja que en la realitat mai tenen l'aura que transmeten des de la pantalla. Una altra dona, a Buenos Aires, va a la Lugones (on s'estrena ara la pel·lícula), es reuneix amb amigues a parlar de Proust i analitza la seva relació amb el cinema com poques.
Una altra viu a l’Uruguai i és bastant pilleta, xerraire i una mica fantasiosa. Estima Kurosawa i no entén com algú pot casar-se per a tota la vida. A Espanya hi ha una altra (altres) dona (dones) que visiten diàriament la Cinemateca de Madrid, repassen el programa, tenen les seves preferències, rutines (una va a un cor) i obsessions vàries. Totes elles -i d’altres que veiem menys- són les protagonistes d'aquest film noble, humà, estimable, potser una mica confús pel que fa a les anades i tornades entre els personatges, però sempre seguint-les de prop, amb afecte i respecte. En altres mans, aquestes dones podrien haver estat objecte de condescendència i estúpides ironies de cineastes que es creuen millors que el món. En les d’Álvarez, són el contrari, un exemple d'amor al cinema (van al cinema-cinema, aquí no es parla de DVD o consums casolans) i a la possibilitat que els dona de seguir connectades, amb el món i amb els altres.
Diego Lerer – micropsiacine.com
|