Las herederas

Arriba als cinemes argentins la pel·lícula paraguaiana més premiada de la història i un dels èxits més importants de 2018 en el circuit de festivals. Una història audaç i fascinant alhora

Guanyadora de diversos premis a la Berlinale 2018 (millor actriu per a Ana Brun, l'Alfred Bauer i el FIPRESCI de la crítica internacional), l'òpera prima de Martinessi és un nou pas (després de l'èxit de 7 cajas) cap a la consolidació mundial del nou cinema paraguaià. En aquest cas, es tracta d'una història que aborda la relació entre dues dones madures amb una profunditat, una intensitat i una varietat de matisos infreqüents ja no només en un debut en el llargmetratge sinó en el cinema de qualsevol origen i provinent fins i tot de guionistes i directors de molta experiència.

Chela (Ana Brun) i Chiquita (Margarita Irún) són parella fa molt de temps i la relació sembla ja bastant desgastada. Les condicions econòmiques tampoc ajuden: estan obligades a anar desprenent–se de les seves possessions per pagar un deute contret per Chiquita, l'organitzadora de la llar. No obstant això, ella és condemnada per "frau" i acaba a la presó. Sola i depressiva, Chela s'haurà de fer càrrec de la seva vida, del seu manteniment i de visitar Chiquita a la presó. La protagonista –que ni tan sols té llicència– es convertirà gairebé sense proposar-s'ho en taxista de senyores. El que en principi sorgeix com una oportunitat ocasional es transformarà en un mitjà de vida i, el més important, una forma de socialitzar, de sortir del forat interior.

La pel·lícula –que té alguna cosa de la xilena Gloria, de Sebastián Lelio– aborda amb rigor, sense estridències ni manipulacions, qüestions com la diversitat sexual enmig d'una societat encara conservadora, les diferències de classe (és molt bo el personatge de l'empleada domèstica que ni tan sols sap llegir) i la complexa intimitat d'aquestes dones quan els anys avancen i les crisis (internes i externes) comencen a corcar els aspectes més vitals de les personalitats. Una pel·lícula incòmoda, provocadora sense cops baixos, i decididament fascinant.

Diego Batlle – otroscines.com