L'HOMME QUI A VENDU SA PEAU

5/09/2020, Venècia 2020. Kaouther Ben Hania construeix un relat audaç, apassionant i edificant sobre la llibertat, entrellaçant el tema dels refugiats i el del món de l’art contemporani.

“Et puc oferir una catifa voladora per viatjar lliurement”. És un pacte faustià inèdit que accepta Sam Ali, el sirià protagonista de L’homme qui a vendu sa peau (L’home que es va vendre la pell), de Kaouther Ben Hania, presentat a la 77a Mostra de Venècia, a la secció Orizzonti. Exiliat a Beirut i amb el somni d’anar a Brussel·les per retrobar-se amb la dona que estima, l’impulsiu i orgullós jove es veu “transformat en una mena de mercaderia per recuperar la seva humanitat i llibertat”: un artista sulfurós conegut per transformar“objectes que no valen res en milions”, li tatua un visat Schengen a l’esquena i en Sam es compromet contractualment a una disponibilitat absoluta per a les exposicions, a més d’una tercera part dels beneficis de les vendes. Xampany, caviar, notorietat, diners: li fan creure que és l’amo del món, però en realitat, és amo de si mateix?

Per a aquesta història increïble que entrellaça dues realitats extremes (la supervivència i les esperances doloroses d’un exiliat davant del luxe, als confins de la futilitat, dels cercles internacionals de l’art contemporani), la directora tunisiana, experta en l’exploració de successos exemplificadors (La Belle et la meute, Le Challat de Tunis) es va inspirar en l’exposició de Tim Steiner, un suís tatuat el 2008 per l’artista belga Wim Delvoye (que, per cert, podem veure’l a la pel·lícula en el paper d’un agent d’assegurances que deixa clar que en cas de mort de Sam Ali, “si és per càncer, d’acord” però per una explosió, no).

Combinant aquest tema amb la trajectòria d’un refugiat enamorat, la cineasta s’ha permès un espai narratiu inexplorat i molt estimulant: la fugida de Síria del Sam (Yahya Mahayni), acusat per error de ser un revolucionari (només declarava el seu amor a l’Abeer), el seu itinerari d’obrer a Beirut en una fàbrica d’aviram i de paràsit de còctels, la seva trobada fortuïta amb el cèlebre artista Jeffrey Godefroi (Koen de Bouw) i el seu braç dret Soraya (Monica Bellucci), el pacte del tatuatge i el seu viatge a Brussel·les on és exposat al museu damunt d’un podi, el retrobament complicat amb l’Abeer (Dea Liane), que està casada amb un diplomàtic siri molt poc amable. Desventures durant les quals emergeixen els temes espinosos de la identitat que serveixen al Sam per prendre consciència dels lligams contractats però també d’un cert poder...

Molt ben interpretada, L’homme qui a vendu sa peau fa un ús perfecte de les el·lipsis per desenvolupar la intriga i es desplega en un estil visual que juga molt amb els contrastos, en una atmosfera singular creada pel director de fotografia Christopher Aoun. Un embolcall gairebé estrany que, tanmateix, reflecteix amb precisió les inquietants i cruels paradoxes d’un sistema en què “tot té un preu”, fins i tot l’ésser humà, i on s’entrellacen els reptes de la lluita per la llibertat.

Fabien Lemercier - cineuropa.org