SALOUM

Per a tot aquell que s’interessi una mica pel que es pugui deixar entreveure fora dels radars de les sales franceses, Jean-Luc Herbulot no resulta totalment un desconegut, ja que el cineasta va mostrar amablement allò que és capaç de fer amb Dealer, pel·lícula tan generosa i ambiciosa com híbrida, a l’empara de la figura tutelar de la trilogia Pusher –a la qual ret un homenatge delirant–, arribant fins i tot a ser un esperit de sèries a l’estil Canal.

Deixant de banda la seva falta de coherència i d’algunes de les seves escòries –primer llargmetratge obliga–, la pel·lícula deixava traspuar la propensió de l’aspirant a cineasta a barrejar els gèneres amb més o menys gràcia, certament, però sobretot una sinceritat inamovible.

Un esperit que retrobem, amb gran domini aquesta vegada, al cor del seu segon llargmetratge, Saloum, un thriller també híbrid que conjumina fogosament l’spaguetti western amb l’horror sobrenatural i la venjança violenta, tot deixant curosament de banda la complexitat narrativa.

Autèntic cinema de sensacions sota influència, la pel·lícula vol ser com una experiència en constant evolució, un genre-bender de l’estil cursa esbojarrada sota tensió sempre ‘a tope’ i que, a l’estil d’Une nuit en Enfer i Predator (les comparacions podrien ser pitjors), té el luxe de fer un gir de 180 graus a mig camí, tan estimulant i atrevit com bojament imprevisible.

Entre misticisme, rituals/creences sobrenaturals, folklore ancestral, moralitat/espiritualitat portades al límit i mirada depriment sobre la (dura) realitat dels nens soldat de l’oest del continent africà, la pel·lícula té un ritme ràpid, de vegades potser massa per al seu propi bé, fins al punt de passar per alt una mica els seus temes (especialment una mirada commovedora als horrors reals de l’estat actual de trasbals sociopolític de l’Àfrica occidental) i també la llegibilitat de la seva mitologia i la profunditat dels seus personatges (no se sap gran cosa dels seus antiherois, només l’essencial, encara que pel que fa a la camaraderia fraternal no cal aprofundir-hi més perquè resulti evocadora).

No obstant això, la seva generositat desbordant, recolzada pels magnífics flaixos de la fotografia de Gregory Corandi, la posada en valor intel·ligent del seu entorn (es tracta d’una autèntica pel·lícula panafricana, fins i tot en la pluralitat de llengües) i les actuacions carismàtiques dels rols principals (Yann Gael al capdavant), fan que Saloum transmeti no només l’amor pel cinema que ens agrada, sinó que, sobretot, encarna un coi de bona sorpresa com ens agradaria veure més sovint, i encara més venint del continent africà.

Jonathan Chevrier – Fucking Cinephiles