El periodista cultural i crític cinematogràfic Ignasi Franch comenta la programació de cinema asiàtic de La Mostra de CineBaix 2024
La Mostra de Cinema Internacional del Baix Llobregat torna a oferir la seva finestra anual a l’audiovisual provinent de l’Àsia. Ho fa a través d’un conjunt de preestrenes, estrenes i la recuperació de títols recents i d’alguns clàssics. Destaca la presència d’unes quantes autories consolidadíssimes. Es projectaran El chico y la garza, la darrera pel·lícula de Hayao Miyazaki (l’il·lustre realitzador de Mi vecino Totoro o El viaje de Chihiro), o Decision to leave, del cineasta sud-coreà Park Chan-wook (Old boy, La doncella) o Monstruo, de Hirozaku Koreeda (Nadie sabe, Un asunto de familia).
La sessió inaugural suposarà la preestrena d’El mal no existe de Ryusuke Hamaguchi. El responsable de films recents tan brillants com La ruleta de la fortuna y la fantasía i Drive my car va rebre el premi del jurat al Festival de Venècia per aquest drama amb components ecologistes. Tot plegat tracta de la construcció d’un càmping, orientat a ser usat pels urbanites delerosos de fer escapades a la natura, i dels efectes que aquesta construcció genera en la població local .
Una investigació policial i un enigma desconcertant
L’equip responsable de La Mostra de CineBaix recupera un dels títols destacats de l’any cinematogràfic passat: Decision to leave, segon millor film estrenat a l’Estat el 2023 segons la capçalera Rockdelux.
El director d’Stoker o La doncella va signar un film estèticament acuradíssim que pot remetre els jocs d’aparences i el voyeurisme posthitchcockià de Brian De Palma. A diferència del que acostuma a succeir amb l’autor de Doble cuerpo o Femme fatale, la proposta de Park és un noir contemporani menys decantat cap al deliri i més aferrat a una certa realitat, encara que s’estableixi un diàleg amb l’imaginari sensacionalista del gènere negre: dones fatals (o no?), amors bojos (o tòxics), cobdícies i desitjos de poder...
L’aparició d’un cadàver propulsa el misteri de Decision to leave. Sin ella, del realitzador iranià Arian Vazirdaftari, és una barreja de drama i thriller amb una premissa extraordinàriament enigmàtica. Tracta d’una dona, la Roya, que coneix i entra en contacte amb la Ziba. La Ziba té problemes d’amnèsia, i la Roya mira d’ajudar-la... fins que ella també comença a tenir problemes per recordar coses de la seva mateixa vida. També Monstruo té quelcom de thriller, encara que parteix d’una situació quotidiana: els problemes d’adaptació d’un nen a l’escola. Diversos personatges expliquen la seva visió dels fets i les respectives versions no encaixen les unes amb les altres, en la tradició il·lustre dels jocs de perspectiva de Rashomon d’Akira Kurosawa.
La fi del món nostra de cada dia
En el marc de La Mostra també tindrà lloc la preestrena de Concrete utopia. El cinema comercial de la República de Corea mostra una certa tendència a la barreja de gèneres, i aquesta proposta signada per Um Tae-hwa és un nou exemple d’aquesta dinàmica. El punt de partida és propi del cinema de catàstrofes, de catàstrofes d’una magnitud quasi apocalíptica. Un gravíssim terratrèmol ha afectat una àrea per determinar de la Península. Sembla que un únic bloc d’apartaments continua en peu, envoltat d’unes runes sense final aparent.
Els responsables de Concrete utopia barregen sense complexos el drama de conflictes interpersonals en un context postapocalíptic i els esclats de thriller i d’acció violenta. El més peculiar, però, és gran part del metratge projecta una tonalitat satírica. El director i el seu equip posen el dit a la nafra i exploren les misèries ètiques del veïnat. La propietat d’un immoble que continuï en peu és el que fa que gaudeixis del dret a la vida. Perquè la comunitat de veïns de l’edifici on té lloc el gruix de l’acció es ‘bunkeritza’, s’aïlla en la seva bombolla de confort relatiu i naturalitza una desigualtat que, literalment, mata. En aquest aspecte, el film pot remetre a altres títols recents que empren mecanismes del thriller o del cinema catastrofista per parlar de les desigualtats econòmiques i residencials, com la premiada Parásitos o la més carnavalesca action-movie Sinkhole.
Un elogi del servei públic
Lunana, un iak a l’escola representa una altra faceta de la collita anual dels cinemes asiàtics: un audiovisual amable, calmat, que cultiva els bons sentiments, que fa un ús intensiu de la bellesa dels paisatges naturals i que mira de convertir els ideals budistes en imatges harmonioses. En una anterior edició de La Mostra de CineBaix es va poder veure Formatge de cabra i te amb sal, un exemple de drama social que abordava temes punyents (com les conseqüències ecològiques de l’extractivisme a Mongòlia, i el desigualíssim repartiment de la riquesa generada) a través de l’ús de recursos propis del cinema comercial feel good. El film del realitzador Pawo Choyning Dorji empra un enfocament similar. Tracta de la pobresa i la dura climatologia d’una zona aïllada del regne del Bhutan a través de la història de l’Ugyen, un jove urbanita que ha de finalitzar les seves pràctiques obligatòries com a professor mentre somia ser músic i migrar a Austràlia. L’Ugyen ha mostrat una evident falta de compromís i vocació, així que el seu trasllat a la remota zona de Lunana té quelcom de càstig. El protagonista, però, acaba vivint l’estada com una experiència de transformació, de reconnexió amb la natura i amb la societat.
El resultat té quelcom de peculiar. En alguns moments, la pel·lícula sembla un exercici propagandístic dels plans de desenvolupament del govern estatal. No solament ofereix una mirada inspiradora a la pràctica de l’ensenyament, sinó que dimensiona de manera evident la importància de la funció pública en general. Entre línies, però, es pot reconstruir un retrat de la política nacional que no és tan complaent. Es visibilitza la fragilitat de les polítiques que es plantegen, caracteritzades per la falta d’inversió. I l’esforç escolaritzador, al cap i a la fi, recau en un sol jove en formació que, això sí, es beneficia de l’acompanyament d’una comunitat abocada a proporcionar-li el màxim benestar possible.
Tres clàssics (i un clàssic modern)
La reestrena de Shuzou river, una barreja de drama romàntic i cinema negre intimista de l’any 2000, suposa traslladar-nos a un moment concret de la història. La cinefília mundial va poder començar a observar aleshores els canvis de la societat xinesa, les seves dinàmiques d’acceleració i hiperproductivisme, a través de l’audiovisual que s’exportava als mercats internacionals. Un històric com Zhang Yimou va abandonar els drames d’època com Vivir per abraçar l’agitació urbana de Keep cool. I Lou Ye va signar Shuzou river, un conte estranyament bell d’amor i gàngsters dominat per una narrativa visual dinàmica i per uns talls de muntatge que transmeten nerviosisme. El resultat pot recordar les melancolies poetitzades de Chungking express de Wong Kar-wai, però també les solituds i les cerques (sentimental, existencials) dels primers films de Jim Jarmuch (Strangers in paradise).
La recuperació de dos títols de Yasujiro Ozu completen el programa. Ozu és un dels grans noms del cinema mundial, i el seu film Cuentos de Tokio acostuma a situar-se entre els capdavanters en les votacions sobre les millors pel·lícules de la història. Dins de La Mostra es projectaran Historia de un vecindario i Las hermanas Munekata. La primera d’aquestes va ser rodada al Japó d’immediata postguerra, i conjura les misèries i les ferides nacionals a través de la història d’una dona que acull (inicialment amb desgrat) un nen perdut. I Las hermanas Munekata és un d’aquells films d’Ozu que escenifiquen l’occidentalització de la societat japonesa i els diversos rols possibles dels personatges femenins en aquest procés de canvi.
Aquesta doble recuperació de llegat del mestre japonès té un complement: la projecció de Perfect days, de Wim Wenders (Paris, Texas). Fa dècades que aquest realitzador alemany va signar Tokio-Ga, un documental on cercava les petges del cinema d’Ozu, dels seus ritmes i les seves tradicions, al Japó aleshores contemporani del minigolf o les bandes de rockers. Ara Wenders ha conjurat l’esperit d’Ozu a través de les eines de la ficció. El resultat ha estat Perfect days, un drama pausat pels nostres temps d’angoixa i impaciència.
Ignasi Franch, periodista cultural i crític cinematogràfic