Melina León: "La idea era retratar aquests estats racistes, patriarcals, inútils i corruptes"
La directora de 'Canción sin nombre' va estar en directe a l'Instagram de La Mostra per parlar de la pel·lícula.
El Festival de Cinema Llatinoamericà 2020 ha oferit del 22 d'abril al 3 de maig una selecció única de cinema llatinoamericà, i per primera vegada ho ha fet online. A través de la SALA 7.CINEBAIX.VIRTUAL, la plataforma en streaming exclusiva de CineBaix, aquesta nova cita de La Mostra s'ha adaptat a les circumstàncies provocades per l'expansió de la COVID-19 i ha posat tots els esforços en amenitzar un confinament que ens ha mantingut allunyats de les sales de cinema. I no només de les sales: també de les trobades amb cineastes i experts que ja són marca de les programacions especials del cinema de Sant Feliu de Llobregat. El cinefòrum també s'ha traslladat al mitjà en línia amb la conversa que van mantenir el passat dissabte la directora Melina León i la cap de premsa de La Mostra, Carme Verdoy, en la qual van poder aprofundir en els temes de la pel·lícula Canción sin nombre i totes les curiositats que l'envolten.
Connectant des de Lima (Perú) a través d'Instagram, Melina León va poder respondre a les preguntes dels espectadors de La Mostra. La situació d'alarma que està vivint el món no només ha afectat al festival santfeliuenc, sinó també al viatge de la seva pel·lícula. "Tot estava anant perfecte fins que va arribar el virus, ara estem tractant de recuperar-nos, veure les possibilitats per estrenar-la o potser esperar", explicava la directora. "Però el camí ha estat fantàstic, molt sorprenent des que ens van convidar al Festival de Cannes i estem molt agraïts per tot el que hem viscut", afegia. Tant pels que ja han pogut gaudir de la pel·lícula a la plataforma virtual de CineBaix com els que encara aprofitaran aquest últim dia per fer-lo, repassem tots els secrets de Canción sin nombre en paraules de la seva fascinant creadora.
Canción sin nombre i el Perú dels 80
La pel·lícula de León, basada en fets reals, ens situa al Perú de la dictadura a la dècada de 1980. "Per mi era important que es situés a Perú, i també canviar l'any 1981, quan es quan es van produir els fets reals, per l'any 1988, que és quan la crisi es va aguditzar amb la violència d'un estat de guerra", explicava la directora, que menciona com a presència irrenunciable a la seva història a Sendero Luminoso, el partit comunista peruà convertit en cèl·lula terrorista en aquesta dècada i que va expandir el terror entre la gent. En aquest context coneixem a la pel·lícula a Georgina Condori (Pamela Mendoza), una dona indígena que veu com el seu fill, acabat de néixer, desapareix misteriosament a la mateixa clínica on ha donat a llum. Enmig d'aquest caos polític que viu el país, el jove periodista de Lima Pedro Campos (Tommy Párraga) l'ajudarà a buscar-lo.
León confessa que feia més de deu anys que pensava a aquesta història, però les condicions per fer-la com ella volia es van endarrerir per l'arribada de la crisi econòmica i altres obstacles. "Ha estat un camí tortuós en aquest sentit, però tot ha estat un bon aprenentatge", assegurava, amb el convenciment de què el temps que ha hagut d'esperar ha permès un coneixement més profund del tema que volia tractar. "La idea ha evolucionat molt en aquests anys, des del personatge de Pedro fins a que la història va passar de ser molt dialogada a més visual, confiant més en les imatges", afegia. Però més enllà dels detalls que conformen la ficció de Canción sin nombre, el context polític i social sempre ha estat al cor de la producció. "La idea sempre ha estat retratar totes les conseqüències d'aquests estats que no funcionen, que són racistes, patriarcals, inútils i corruptes", sentenciava.
Una història en blanc i negre
Una de les preguntes que més es van repetir entre els usuaris ha estat la qüestió del blanc i negre. I és que, lluny de ser simplement una decisió estètica aleatòria, és una declaració d'intencions. "Hi ha diverses raons", començava la directora. "Essencialment, els diaris d'aquella època s'imprimien majoritàriament en blanc i negre, i jo volia que la pel·lícula s'assemblés a aquelles fotografies, perquè és el nostre record d'un temps en el qual cada dia vèiem les notícies de morts, persones desaparegudes i tragèdies de tota mena en aquelles imatges monocolors", explicava. I seguia: "També marcava cert estil, i provocava una conversa interessant entre el realisme i el no realisme de les imatges: la vida no és en blanc i negre, és una representació del que sentim, del que senten els personatges, una època sense color, hivernal, que provoca una interpretació emocional de la història que veiem". León també mencionava entre aquestes raons el fet de treballar amb un pressupost reduït, que dificulta molt més aconseguir una bona imatge en color.
Aquesta estètica en blanc i negre, confessava Melina León, ve de referents com El caballo de Turín de Béla Tarr. Tot i que el cineasta que més la va inspirar va ser Luis Buñuel. "Era dels pocs cineastes que arribava al Perú als 80 i 90 a través de les seves pel·lícules, i no sé si hi ha un homenatge conscient a ell en Canción sin nombre, però definitivament hi ha una inspiració", explicava. La directora també menciona el cinema mut i expressionista com a bases de la seva estètica, així com pel·lícules com The world i Mountains may depart de Jia Zhang-ke, la russa Loveless d'Andréi Zviáguintsev o Tierra amarilla de Chen Kaige (amb fotografia del cineasta Zhang Yimou).
L'honestedat és la resposta
Davant de les històries tràgiques de persones més desfavorides, el cinema sempre s'enfronta a una contradicció que un dels usuaris al directe d'Instagram va materialitzar en una pregunta: Com pot un mitjà essencialment elitista com el cinema explicar la història d'algú com Georgina, la protagonista de Canción sin nombre, sense explotar el seu dolor? Melina León respon amb un concepte irrenunciable: l'honestedat. "És molt important", insistia la cineasta. "No s'ha de ser fals quan es fa el retrat d'una persona, i és una filosofia que ha d'estar des del guió, l'estructura, en com t'aproximes a la vida... Ha d'estar en la teva mateixa visió del cinema", assegurava. León creu que "va molt més enllà de només preocupar-se de fer un retrat fidedigne o realista", i és important pensar en cadascuna de les decisions estètiques i narratives, des dels diàlegs fins al sexe del protagonista.
Sense dubte ajuda en aquest procés tenir a una actriu com Pamela Mendoza. "És fantàstica", deia. "És un cas estrany: no és una actriu professional, però tampoc és una principiant, i ha tingut una formació molt interessant en el teatre físic que és definitivament el que em va convèncer als càstings", recordava la directora, que explicava com Mendoza va guanyar fins a 20 quilos de pes per interpretar el paper de Georgina. León no podia estar més contenta: "Et demostra el domini absolut que té del seu cos i aquesta és la raó per la qual la seva actuació és tan convincent, en cap moment dubtes que està prenyada i les emocions que està experimentant, així que no podria estar més agraïda amb ella i el seu treball".
La consolidació de les dones cineastes
El Festival de Cinema Llatinoamericà 2020 ha dedicat una secció especial a les dones que estan canviant el panorama cinematogràfic a l'Amèrica Llatina, amb pel·lícules com De nuevo otra vez de Romina Paula (Millor Pel·lícula Iberoamericana al Festival de Sant Sebastià) o El despertar de las hormigas de Antonella Sudasassi. En una indústria en la qual les dones directores encara són minoria, hi ha noves veus que comencen a obrir-se pas en el circuit de festivals i, amb sort, en les cartelleres a les quals accedeix el gran públic. Per Melina León, aquests són els resultats d'anys de canvis. "Les pel·lícules no sorgeixen de la nit al dia, tarden anys a fer-se, així que crec que, en el cas particular del Perú, fa anys que va haver-hi més perspectiva de gènere, els jurats dels festivals comencen a estar integrats per més dones i tots aquests elements han ajudat a tenir més dones directores en l'actualitat", reflexionava. La cineasta recordava, a més, que aquesta nova perspectiva ens ha ajudat a deixar enrere la creença que les oportunitats són qüestió de sort o mèrits. "La situació està molt millor ara: ja no només es parla d'aquests temes, sinó que a més es protesta contra ells", apuntava.
Canción sin nombre estarà disponible online fins a les 00h del 3 de maig.