De Brasil a Veneçuela i Cuba: Qüestionar els tòpics per entendre realitats complexes

Bona resposta als tres cinefòrums de La Mostra de Cinema Llatinoamericà de CineBaix!

La Mostra de CineBaix va programar per aquesta ocasió quatre cinefòrums que finalment van ser tres, després que Vicent Aranda cancel·lés la seva xerrada per motius de salut. Totes tres sessions van tenir bona acollida de públic, amb més d'una seixantena d'espectadors en cada cas i amb la participació activa als debats amb preguntes i intervencions als ponents, que van retratar les realitats complexes de diferents països com Brasil, Vençuela i Cuba.

Desgranar els perquès de l'irrupció de Bolsonaro a Brasil

A Brasil hi han passat moltes coses en pocs anys. Això és el que deixava clar el cinefòrum de dissabte passat a La Mostra de CineBaix: d'una banda, el documental O processo endinsava el públic en el que va suposar l'impeachment, el procés de destitució de Dilma Rousseff el 2016 i, d'altra banda, el periodista Germán Aranda, corresponsal quatre anys a Brasil, va desgranar els perquès de la victòria de Bolsonaro i l'extrema dreta la passada tardor.

Aranda va posar en context recordant que "el 2014 Dilma i el seu govern ja havia començat a perdre els carrers, amb protestes importants, la gent ja tenia ganes que el PT caigués". El periodista també va recordar com entre 2014 i 2016 Jair Bolsonaro feia discursos però "ningú li feia gaire cas", mentre que "Sergio Moro era la icona de la lluita contra la corrupció, i aquesta veneració ja indicava l'esgotament d'altres partits i el descrèdit de la política institucional". És en aquest context que "Bolsonaro emergeix i la gent el considera com a nova política, quan ell era militar i portava més de vint anys sent polític". Precisament el fet de ser militar feia que molta gent el considerés "honest", una concepció que, segons el periodista, "té a veure amb què la dictadura de Brasil té una imatge menys dura que en països com Xile o Argentina" i que "no s'ha fet un treball de revisió de memòria històrica".

Per Germán Aranda, "Bolsonaro va aconseguir capitalitzar la ràbia i el descontentament" i després "té un discurs que es va modelant amb alts i baixos, no és estructural, el va matisant". Això és el que fa que hi hagi votants que el relativitzen, que considera que algunes declaracions es treuen de context, per exemple. Una situació que, segons Aranda, "també ens trobarem amb VOX". Davant de l'auge de l'extrema dreta, el paper dels mitjans és important. El periodista va recordar com "el dia que va guanyar Bolsonaro no hi havia alarmisme als editorials dels diaris, hi ha una normalització preocupant de l'extrema dreta per part dels grans mitjans que estan blanquejant l'extrema dreta, no té sentit donar veu a les bajanades que diuen i no es pot ser còmplic dels missatges de l'extrema dreta, això en uns anys pot ser molt greu".

Retrat d’una ciutat desigual en un estat fallit

L'aclamada La familia, de Gustavo Rondón, va obrir el cinefòrum de diumenge a La Mostra. El film, que narra les desventures d’un pare i un nen immersos en un context de violència en un barri de la ciutat de Caracas, va anar precedir el debat sobre Veneçuela amb l'economista Carles Badenes.

“És difícil trobar films que no siguin molt militants o parcials, [és a dir], que tractin temes polítics a Veneçuela sense tenir una posició molt redefinida”, així va començar el periodista la seva ponència al CineBaix. Això no impedia que el film de Rondón contingués tres elements que a ulls del ponent “no són exclusius de ciutats com Caracas, però sí que tenen un caràcter concret allà”. Segons explicava, hi ha tres elements sense els quals “no es poden entendre els fets esdevinguts els últims anys a Veneçuela”. D’una banda, el film presenta la capital de Veneçuela com un “lloc infernal” fruit d’un “urbanisme agressiu”, “violència als carrers” i amb “barreres de classe molt fortes”. Paral·lelament, Badenes destacava que la desigualtat  “té un component d’exclusió massiva”. Tot i això, el periodista puntualitzava que la família retratada al film podria pertànyer a la classe mitjana-baixa: “el pare té un treball assalariat més o menys estable”. En tercer lloc, comentava que “quan es mata algú s’espera que ho resolgui la policia, [però a la pel·lícula] ningú ho fa” conseqüència d’un estat fallit.

La realitat que plasma la pel·lícula s'emmarca en un context sociopolític molt complex. Badenes ho va intentar explicar fent un repàs històric des de l’ascens d’Hugo Chávez fins avui dia. Va puntualitzar que l’any 2002 a Caracas es vivia una espècie de “llei de la selva”, com la que reflecteix el film. El periodista va il·lustrar el canvi de paradigma que va impulsar l’arribada de Chávez: “La gent es va començar a organitzar de mica en mica”. A més a més, va narrar que el govern va impulsar una sèrie de projectes anomenats “missions” molt focalitzats en objectius socials. Aquestes van aconseguir, entre altres coses, “eradicar l’analfabetisme”. Tanmateix, els objectius de Chávez exigien alterar un ordre, ”però no podia canviar res sense haver de tocar els interessos dels rics”. Quelcom que, segons comentava Badenes, no va agradar els més poderosos que recolzats pels governs externs van potenciar un clima de tensió política, económica i social que encara perdura en els nostres dies.

Rescatar el pensament del Che més enllà del mite de la guerrilla

Cuba i la figura del Che van ser els grans protagonistes de l'últim cinefòrum de La Mostra, dilluns, en una sessió on van assistir més d'una seixantena d'espectadors. Després de la projecció de la pel·lícula Sergio & Serguéi, Tirso W. Sáenz va presentar el seu llibre El Che Ministre, editat en català per Tigre de Paper i que revindica la figura del Che més enllà de la de guerriler. Sáenz va ser un dels ministres del Che Guevara -"sóc un dels dos ministres que encara som vius"- i va captivar el públic assistent a la xerrada de dilluns amb una xerrada en què va fer un retrat de la figura del Che i va apropar el públic a una faceta menys coneguda. Així, va recordar anècdotes com "feia d'exemple i els diumenges ens convocava a anar treballar voluntàriament, pujava a un camió i anàvem a tallar canyes; un treball voluntari que no feia per augmentar la producció sinó per entendre els problemes i la feina dels obrers".

Pel que fa al llibre El Che ministre, Saénz va explicar que hi havia estat rumiant durant gairebé vint anys i pretén mostrar el Che més enllà de la guerrilla. En aquest sentit, va afirmar que "em preocupa que se'l conegui més com a guerriller, perquè va ser molt més que això, va ser capaç d'elaborar una teoria basada en la pràctica del que vivia i era algú que pensava en la gent i en com capacitar-los. Va estudiar economia no només per teoritzar sinó per dirigir la indústria". Tirso W. Sáenz va reivindicar la necessitat "d'estudiar el Che" i va advertir que "a la dreta l'interessa que el Che aparegui un mite". En canvi, ell intenta "rescatar el Che, és un Che que està viu perquè el seu pensament i exemple segueixen vius, i això és el que estic disposat a demostrar al llibre". 

Fotografia: Jordi Vinuesa.